• Mentre es planteja si l'esport és una religió laica, el camp del Consell enfronta futbol i rugbi

Foto: NOE

Els prejudicis evolucionen però no desapareixen. Al governador de New Jersey, Chris Christie, que es volia presentar a les primàries del partit republicà, el van criticar per tenir massa quilos de més. Queden lluny els temps de líders com Churchill, grassonet i que considerava la ginebra aliment de primera necessitat. Ara el polític ha de ser prim i tenir aspecte de persona sana, addicte al mens sana in corpore sano. El nou copríncep francès François Hollande ha patit un radical canvi d'imatge i el seu rival, Nicolas Sarkozy, és un assidu practicant de fúting i d'altres activitats esportives com reflectia el film De Nicolas a Sarkozy. A Espanya, Mariano Rajoy, es va entrenar corrent i amb sessions de gimnàstica per preparar les eleccions. A Andorra tenim un gabinet ministerial amb un maratonià com Jordi Cinca, un participant a l'Ultra Trail, Francesc Camp, i ministres com Albert Esteve, Jordi Alcobé o el propi cap de Govern, Toni Martí, esprimatxats i als qui convidaries a un àpat a base de donja, bringuera, arròs de muntanya i de postres, un pijama, perquè guanyessin pes. Encara que res no és comparable a la transformació protagonitzada en un govern anterior per Juli Minoves en una aplicació a la realitat de la pel·lícula L'increïble home menguant.

Estan de moda els polítics somatoline i, en el cas del govern d'Andorra, amb ulleres, piuladors al Twitter i, si pot ser, seguidors del Barça. Són els mateixos que s'han adonat que una cosa és la pràctica de l'esport i l'altra, la gestió. La coincidència, el mateix dia, en el camp del Consell del torneig de rugbi dels petits isards i de la competició de futbol women's cup, ha provocat un sidral considerable. Tradicionalment les relacions rugbi-futbol mai no han estat fàcils. Però una cosa és que et tallin l'aigua calenta de la dutxa com passava massa sovint a l'antic camp on ara hi ha la Caixa Andorrana de la Seguretat Social, que et discuteixis sobre quin dels dos esports deteriora més la gespa o que no et posis d'acord sobre els horaris d'entrenament i l'altra, la crispació que s'està vivint entre els estaments del rugbi i el Govern. Les xarxes socials treuen fum amb els comentaris i, com sempre, la majoria d'ells, des de l'anonimat. Algú hi hauria de posar seny i actuar amb sentit comú perquè entre això i les prostitutes a la N-145, les manifestacions del clan Pereiras i el peruà, l'afer Carme Bardina, les gravacions de l'escola bressol Els Esquirolets d'Encamp i l'afer de la mestra de l'escola espanyola d'Escaldes-Engordany, tot plegat ja sembla una d'aquestes pel·lícules del neorealisme italià.

Al final creuré que sobre el camp del Consell hi ha una maledicció divina, com una plaga bíblica, perquè el dia de la inauguració dels Jocs dels Petits Estats 2007, la penya va xiular el bisbe-copríncep, que com els polítics és un home que manté la figura. No sé si fa fúting o altres esports per preparar la seva candidatura com a cardenal-arquebisbe de Barcelona, però potser ens pot recomanar un exorcista competent per al camp del Consell per si de cas. O potser l'haurem de buscar a les pàgines grogues I no és cap broma. L'esport i la religió van molt, però que molt lligats.

El bisbe de Girona, ja advertia durant la setmana santa passada, sobre l'abús i la sacralització d'activitats humanes com l'esport, i especialment el futbol. Abans, l'arquebisbat de Tarragona, mitjançant la seva revista, Església de Tarragona, ja havia editat un monogràfic amb el títol ¿El futbol, una religió laica?, un escriptor com Juan Villoro havia dit que «Déu és rodó» encara que els del rugbi pensessin que és ovalat i un company seu, Eduardo Galeano, havia definit el futbol com «l'única religió sense ateus». En el mundial de Mèxic-86, Maradona va popularitzar la «mà de Déu» després de marcar un gol contra Anglaterra amb aquella part del cos. A Xile, monsenyor Cristiano Contreras, que és el bisbe auxiliar de la capital del país, va dir en una homilia que «en la gran majoria de jugadors de futbol trobem expressions de religiositat que constitueixen un potencial evangelitzador enorme». El súmmum, però, va arribar amb Caravaca de la Cruz que, l'any sant 2010, es va declarar com a «impulsor oficial de la selecció espanyola de futbol». Ignoro què vol dir això d'impulsor perquè crec que els equips de futbol necessiten patrocinadors i espònsors. Curiosa figura, en tot cas, la de l'impulsor que deu tenir més caràcter místic que no pas econòmic.

És el pes de la religió. Pelegrinatges a santuaris, ofrenes de trofeus a verges i a patrones de la població o capelles en els recintes esportius formen part del ritual esportiu. Eric Dunning, que és tota una autoritat en la sociologia de l'esport, afirma que «el futbol s'està convertint en la religió seglar d'aquesta època cada cop més profana» i el cantant argentí León Gieco, el de Sólo le pido a Dios, cantava allò de «fue cuando se callaron las iglesias/ fue cuando el fútbol se lo comió todo». Els del rugbi tenen la sensació que el futbol se'ls menjarà el camp del Consell amb herba artificial inclosa. El que no és aficionat als esports es perd entre la sopa de lletres de FAF, VPC, FIRA, UEFA i FIFA i els que hi haurien de posar seny tenen els peus falcats a terra i el raciocini a la deriva. Només cal desitjar, recordant els vincles entre la religió i l'esport, que no acabin perdent l'oremus intentant esbrinar si Déu és rodó o ovalat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.