• Sense periodistes no hi ha comunicació i sense comunicació no hi ha control dels Governs

Foto: NOE

Les xifres són demolidores: 2.600 periodistes s'han quedat sense ocupació el primer trimestre de l'any. 2.600 històries reals, que avui viuen la ràbia, el desànim, la preocupació, la falta de perspectives, en observar com en amb prou feines dos anys l'atur afecta ja a 7.000 companys, i el que encara està per venir, doncs encara falta saber quants periodistes més es quedaran al carrer una vegada que el PP comenci la poda a les televisions i ràdios públiques.

Les raons de per què s'ha arribat a aquesta greu situació són moltes, una és l'auge de les xarxes socials, d'Internet, que et permeten llegir el que es publica en els periòdics de qualsevol part del món sense sortir de la teva casa i sense deixar anar un euro. Una altra és la falta de publicitat a causa de la crisi, que és el principal sustent dels mitjans de comunicació. I com no, la mala utilització que els polítics i alguns dels seus satèl·lits fan d'uns mitjans que no els pertanyen però dels quals se senten amos i senyors pel sol fet d'haver guanyat unes eleccions. I com a exemple, serveixi la campanya de desprestigi orquestrada contra Ana Pastor –no la ministra, sinó la periodista de TVE–, a la qual no perdonen que no es plegui al desig dels seus entrevistats, quan en això radica precisament la seva vàlua i prestigi, així com la de tants altres companys que veuen perillar el seu lloc de treball només per treballar en una televisió o una ràdio pública que gaudeix del prestigi i del reconeixement dels ciutadans.

Pregunto: ¿Com és possible que s'accepti sense dir ni piu que tot un president del Govern impedeixi que se li facin preguntes després de llegir un comunicat que ens afecta a tots? Una actitud que es repeteix amb massa freqüència i que els directius dels mitjans permeten per no se sap quina estranya raó. Sent com són els mateixos als quals no els va importar incomodar, denunciar, quan entenien que un polític o un banquer ens estava mentint o s'havia extralimitat en les seves funcions.

D'aquí l'enveja que vaig sentir veient el debat entre François Hollande i Nicolas Sarkozy, la cara d'ironia dels dos periodistes encarregats de moderar-lo quan veien com el candidat li clavava la dent a l'expresident o l'expresident l'atacava quan veia una escletxa de debilitat en el candidat. Un debat que a Espanya no s'hauria pogut dur a terme, la qual cosa demostra la debilitat de la nostra democràcia, i el molt que queda encara per fer perquè els mitjans tornin a adquirir el prestigi que ens va permetre arribar fins a aquí.

La crisi no hauria de ser el vehicle que utilitzin els qui desitgen afeblir uns mitjans que sobrades mostres han donat de fortalesa, tampoc per expulsar de les redaccions als qui s'han deixat la vida en elles, o als que amb saba nova volen agafar la bandera de la independència i la llibertat d'expressió.

Per tot això, permetin-me assenyalar que el fet que aquest dijous els periodistes hàgim estat notícia a Madrid per manifestar-nos en protesta per la delicada situació del nostre sector, hauria de ser una anellada al conjunt de la societat: sense periodistes no hi ha comunicació i sense comunicació no hi ha control dels Governs, que és el que aquests precisament volen.

Per a més informació consulti l'edició en paper.