Crec que va ser Chencho Arias el que em va explicar, quan faltaven encara molts anys perquè l'anomenessin ambaixador d'Espanya a l'ONU, que allà es podia calcular, en baixar els dignataris del cotxe oficial, la renda per càpita del país sobre el que manaven, amb un barem que rares vegades fallava: com més luxós era l'automòbil, més pobre era l'Estat.

Enmig d'una crisi amb no gaire abundants precedents, a mi m'estranyava que els clubs de futbol no només no afluixaven les exorbitants quantitats dedicades al fitxatge de jugadors, sinó que l'orgia de diners semblava augmentar fins a crear una situació que limitava amb la grolleria . Encara més, mentre augmentaven els impostos, resulta que les grans figures del gran grup, és a dir, els més milionaris, gaudien –i encara gaudeixen– d'una estranya butlla, gràcies a la qual són tractats com si fossin pobres de solemnitat. I, a més, per si faltés algun detall per completar la panòplia, els clubs estan endeutats com qualsevol autonomia com cal.

Les mesures preses pel Ministeri de Cultura, a través de la Secretaria d'Estat, em semblen bé, però a part d'arribar amb retard, ofereixen massa misericòrdia, perquè si jo degués diners a Montoro em tractaria amb menor compassió.

Ja sé que sóc insignificant en comparació amb el sacrosant futbol, però crec que la Sanitat i l'Educació són bastant més importants i imprescindibles, i se'ls ha sotmès a subjecció.

Espero que el control als assumptes del pilot no sigui un d'aquests brindis al sol de l'afició que més calenta, i conclogui una discriminació tan palmària com irritant.

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.