IL·LUSTRACIO: JORDI CASAMAJOR

Tot un símbol

Quina delícia són, les flors de la magrana!.. «Al magraner vermell de flors» («on this fresh pomegranate bough») va reposar la fada de John Keats, en una de les traduccions més boniques cap a català que coneixem. El barretinaire creat per Jacint Verdaguer descrivia els anys de la glòria de la barretina, lamentant la seva desaparició del dia a dia català, de forma següent:

«Com la flor de la magrana, / queia bé al bosc i al jardí... / ...des de Nàpols a Marsella / no floria un port sense ella, /era en terra flor vermella, / en la mar coral del fi».

Joan Margarit l'ha comparat amb els últims moments de la posta del sol:

«Sols queden breus esclats als llocs més alts, / com aquesta flor roja al magraner / que s'exalta amb el raig de sol que sotja / durant un temps molt breu entre uns balustres».

Si observem l'evolució que fan les flors de la magrana per convertir-se en fruits, veurem com les boletes vermelles s'obren adquirint la forma de fanalets japonesos. A mesura que avança l'estiu, la part de darrera de cada flor es fa més ampla, i el «fanalet japonès» esdevé de més a més semblant a una pera coronada. La seva corona allargada es fa més petita i seca mentre el cos de la fruita s'arrodoneix.

Mireu la foto de la magrana com a reina de la tardor feta per Toni Bra, al http://bibliopoemes.blogspot.com/2007/09/poema-la-magrana-la-granada-de-garca.html: tot apreciant la seva interpretació humorística, tinguem present que la magrana, durant molts segles, s'ha considerat un símbol del poder. Els egipcis eren enterrats amb magranes. Es creu que precisament la forma d'una magrana oberta va suggerir el disseny que avui en dia adorna els caps dels reis.

Segons la tradició jueva, la magrana té 613 llavors (nombre igual als 613 manaments de la Torah), i és un símbol de la veritat. A la mitologia cristiana, les llavors simbolitzen els creients d'una sola església. Josep Gordi Serrat la defineix com a símbol de reialesa, esperança i vida futura, així com també de la resurrecció de Jesús, i cita els versos del Càntic dels càntics on apareix el valor de la magrana com a fruita que satisfà l'assedegat. L'esposa diu (Ct 8, 2):

Quan et trobaria per fora, et podria besar sense que ningú me'n fes retret.

Et conduiria i et faria entrar

a la casa de la meva mare, que em nodrí, i jo et donaria a beure vi perfumat

i most de les meves magranes».

A Roma, la deessa Juno es representava portant una magrana a la mà, com a símbol del matrimoni, i les núvies duien ornaments fets de branques de magraner.

El «Somni causat pel vol d'una abella al voltant d'una magrana un segon abans de despertar» (1944) té un lloc prominent a l'obra de Dalí. El mateix Dalí va crear una joia «El cor de magrana»: una agulla de pit. Federico García Lorca veia una magrana com a un cel crista·litzat on cada gra és un estel: un cel sec i comprimit. La veia com un rusc diminut format per boques de dones; un cor generós, perfumat, que per fora és tan dur com el cor humà; un crani i un tresor.

A Rússia, els interpretadors dels somnis diuen que si somies amb la teva estimada que et dóna de menjar llavors de magrana, a la vida real resistiràs a l'encís de les dones malintencionades.

A Catalunya, hi ha un poble d'uns 150 habitants que té un magraner al seu escut. Es troba a 25 km de Lleida, i es diu Granyena de les Garrigues.

Per a més informació consulti l'edició en paper.