• Sant Jordi porta com sempre moltes novetats editorials no exemptes d'alguna espifiada

Foto: NOE

Llegir és una de les quatre habilitats lingüístiques que un usuari de qualsevol llengua ha de dominar. És el procés a través del qual es comprèn un text escrit. Avui, dia de Sant Jordi, confesso que estic perdent la meva capacitat de comprensió. No entenc algunes coses. Tot va començar amb El tiempo es un sueño pop. Vida y obra de Terenci Moix, de Juan Bonilla. A la pàgina 370 hi diu que el llibre de Terenci Moix Sadístic, esperpèntic i àdhuc metafísic no ha estat traduït mai al castellà quan des de l'any passat hi ha l'edició de Berenice Sadístico, esperpéntico e incluso metafísico, cosa que no passaria de ser una anècdota si no fos perquè l'autor de la traducció és el mateix Juan Bonilla. El propi escriptor/traductor afirmava en una entrevista que el llibre «contiene sin duda el mejor Moix en estado puro». Estupefacte, esmaperdut i àdhuc garratibat, em vaig quedar jo. Com la tarda que vaig escoltar al programa Divendres de TV3, l'editor Ernest Folch comparant la Montcada del llibre de Xavier Sardà amb el Macondo de García Márquez com a escenaris literaris quan el seu únic punt en comú és que comencen per la lletra m.

Potser contagiat de la mateixa eufòria que l'editor, vaig començar a llegir El discreto encanto de la subversión més que res perquè és un retrat de la gauche divine, nom creat per Joan de Sagarra i a qui tampoc no han passat desapercebudes algunes incongruències del llibre de Bonilla i d'aquest últim, tal i com va escriure-ho en el seu article setmanal a La Vanguardia. Doncs bé, la gauche divine es reunia a diversos locals de Barcelona i entre ells el Bocaccio. I tinc l'honor de dir que vaig ser un dels últims clients a traspassar la porta de la mítica discoteca del carrer Muntaner de Barcelona, la matinada en què va tancar definitivament. Si no ho recordo malament, va ser durant la revetlla de Sant Joan del 1985. Havia anat des de Barcelona, com a enviat especial del diari on treballava, al memorable concert de Bruce Springsteen a l'estadi Richter de Montpeller. Per l'ocasió s'havien organitzat viatges amb tren, autobús i cotxes particulars. El concert va començar a les set de la tarda i a quarts de dotze de la nit tornàvem cap a Barcelona el Ferran Sendra, que a l'època era fotògraf de premsa, i jo. Vàrem tenir temps de sobres per anar a xapar el Bocaccio i sortir del local quasi quan s'aixecava el dia i després d'un parell de daiquiris.

Per això em feia il·lusió llegir el llibre que ha escrit Alberto Villamandos, professor de literatura i cultura espanyola a la Universitat de Missouri-Kansas City (Estats Units) i doctorat per la d'Ottawa (Canadà). La sorpresa arriba quan llegeixo que l'escriptor Juan Marsé va néixer a Jaén. Precisament el 2001 en una estada a Andorra per fer unes xerrades a les escoles dels tres sistemes educatius, que va organitzar, si no vaig equivocat, la Maria Àngels Vilana, el propi Marsé ens va explicar a un auditori reduït al Park Hotel, potser abans que l'establiment fos el mausoleu que és ara, els seus orígens i el seu naixement l'any 1933 a Barcelona. També va dir que era la seva primera visita al país i, si no em falla la memòria, també hi havia Joan de Sagarra. Ens vam tornar a trobar quan va venir el 2008 per recollir el Premi Carlemany de Literatura que va tenir un vida curtíssima, d'una sola edició, en el mateix hotel que ja era la gegantina construcció actual. Contrari a fer entrevistes a la televisió, em va costar molta estona i algun whisky perquè acceptés anar a Andorra Televisió a un programa que presentava Josep Anton Rosell. Li va fer molta il·lusió rebre el premi Carlemany de literatura, no confondre amb el de novel·la del mateix nom ni amb el Ramon Llull que com el primer ha tingut un camí breu. El dijous passat, Andrés Luengo escrivia en aquest diari que el ministre de Cultura, Albert Esteve va donar per morta i enterrada la participació andorrana al Ramon Llull. Un guardó, que l'any 2011, va guanyar Núria Amat amb Amor i guerra. Ara el llibre s'ha traduït estranyament al francès com Feux d'été. La pròpia autora va explicar que l'havia titulat Amor i guerra en referència i com a homenatge al llibre de Tolstoi Guerra i pau i era lògic que es traduís com Amour et guerre.

Decididament, hi ha vegades en què el món de l'edició dóna la sensació de ser tan caòtic com la redacció i la impremta per a la qual cerca anuncis Bloom al capítol setè de l'Ulysses de Joyce. Sembla que hi hagi poca cura i molt descontrol en alguns dels processos. Deia Eugeni d'Ors que «qui no vulgui pols d'errates, que no vagi a l'era de les impremtes» i el llatí ens va deixar l'errare librorum est. Però una cosa són les errates i l'altra la desinformació o les incongruències. Així, amb la compra d'un llibre, em van regalar un punt de llibre que anuncia les aventures del comissari Guido Brunetti escrites per Donna Leon. El punt de llibre presenta Brunetti com un amant del fúting i que no tasta l'alcohol.

He llegit uns catorze o quinze dels seus llibres i no el recordo, fent fúting, ni tan sols amb xandall i sí com a bon consumidor de prosecco, grappa i vi. És més, com a seguidor de novel·les negres conec pocs policies, detectius o investigadors privats que no consumeixin alcohol. Hi ha el Harry Hole de Jo Nesbo que no beu però que va haver de superar abans una cura de desintoxicació. No m'havia sobreposat a l'impacte del punt de llibre quan abans de marxar de la llibreria, tot fullejant el retrat venecià de La marca de l'aigua de Joseph Brodsky vaig llegir a la darrera pàgina, buscant la data d'impressió, que el llibre s'havia acabat d'imprimir «un dia ombrívol de la tardor del 2011». No sé a qui l'importa si plovia, feia sol o nevava aquell dia. El que realment ens importa, i sobretot als llibreters, és que el dia de Sant Jordi faci bon temps. H

Periodista