• Ha de donar moltes explicacions i de res serveix escudar-se en els ministres

Foto: NOE

Hi havia rumors esperançadors. Però, al final, no va ser Mariano Rajoy qui va comparèixer davant dels informadors després del Consell de Ministres per donar-los compte de les «retallades» –no cal tenir por a les paraules– en Sanitat i Educació, que són els pilars de l'estat del benestar i eren aquestes «línies vermelles» que no calia traspassar. Ja estan traspassades.

Em fixo en la incompareixença de Rajoy, nouvingut de Colòmbia, on va pronunciar la històrica frase que demanava «unos pocos euros» ja que no hi ha diners i no queda un altre remei que retallar en el que abans era irretallable, perquè, en el fons, suposo que no ens cap sinó acceptar l'essencial, és a dir, les pròpies retallades. Però és el president qui ha de comparèixer davant dels informadors, no a Colòmbia –efecte deplorable la declaració de les nostres misèries a la ‘cimera' del G-20–, sinó en el faristol de la sala de premsa del Consell de Ministres, i al Parlament, per explicar per què ha calgut prendre determinades decisions, siguin uns Pressupostos especialment restrictius o posteriors limitacions a serveis dels quals gaudíem en un estat del benestar que se n'ha anat i que trigarà a tornar, si és que torna algun dia.

Una vegada dit això, m'arriscaré a dir que el que aquest divendres van explicar la vicepresidenta Saénz de Santamaría i els ministres Mato i Wert després de la maratoniana sessió del Consell de Ministres em sembla raonable. Si de debò la situació de les arques públiques és la que és, i no tinc per què dubtar-ho, segurament els ciutadans haurem d'esperar ajustos del cinturó que ni tan sols estaven previstos quan es desconeixia la profunditat d'una crisi que l'home i la dona del carrer encara no comprenen del tot –jo no, almenys– en els seus orígens i en el seu desenvolupament. Dins del dolent, haig de dir que les males notícies que ens van donar després del Consell són encara –encara– assumibles. Solament que cal explicar per què s'incompleix de manera tan flagrant el que es va prometre complir.

Perquè quan es demanen sacrificis és requisit obligatori complir dues condicions: que el «sacrificat» es convenci que aquests sacrificis són necessaris i possibles, que són raonables, i que pensi que les angoixes les comparteixen tots, començant per aquells que les decreten. I no n'hi ha prou, per molt bé que ho facin, amb la vicepresidenta ni amb els ministres de Sanitat i Educació per complir tots dos requisits.

Sé que Rajoy es consola a si mateix pensant, o volent pensar, que compareix davant l'opinió pública, i davant la publicada, més que suficientment: algú ha d'explicar-li que d'això, res. Que ens segueix havent de donar moltes explicacions. Que està al límit de la credibilitat i de l'acceptació. I que de res serveix col·locar com a escuts a vicepresidents, ministres i altres responsables més o menys secundaris, molts dels quals desencerten en les seves manifestacions, com quan parlen dels cafetons dels jubilats. Uns altres ja van intentar aquesta política del parallamps i, recordi-ho l'home en qui descansa tot el poder, van fracassar. Alguna vegada, estrepitosament. I ara no podem permetre'ns un fracàs de Mariano Rajoy, a qui cal desitjar-li, quin remei, que encerti.

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.