En el retaule de la política nacional els ensurts per retallades es compten per dies. L'últim porta el membret del Ministeri de Sanitat espanyol. Si les comunitats autònomes no rebutgen la iniciativa, els pensionistes pagaran el 10 per cent dels medicaments i la resta dels usuaris del sistema haurem de pagar el 50, en lloc del 40 actual.

Pel que fa als pensionistes amb malalties cròniques, si durant noranta dies seguits gasten en medicaments més de deu euros al mes, la Tresoreria de la Seguretat Social els tornaria els diners abonats.

No queda aquí la cosa, en el ministeri de la senyora Mato, també estudien la idea de cobrar fins a un 60 per cent del preu dels medicaments als que tinguin rendes anuals de més de cent mil euros.

Aquest últim increment completaria la panòplia de reformes que pretenen introduir el mal anomenat «copagament». L'apropiat seria parlar de repagament, ja que tots els afiliats a la SS paguem ja la corresponent quota.

Al llarg i ample de la campanya electoral, el PP, amb Mariano Rajoy al capdavant, va negar que tingués intenció d'implantar el repagament sanitari. Més encara, quan Ramón Luis Valcárcel, president de Múrcia, es va mostrar partidari d'estudiar aquesta mesura, va ser desautoritzat pels seus mateixos companys en la direcció de partit.

Entre d'altres, si no recordo malament, per la secretària general del partit María Dolores de Cospedal. La seva manifestació de llavors semblava sincer. Els seus aclariments d'ara o la explicació del ministre d'Indústria, Sòria, justificant el canvi i la mesura en raó del forat deixat per Zapatero, remeten al registre del que a França anomenen «llengua de fusta».

Quina raó tenia Tierno Galván quan deia, amb la lucidesa i el cinisme que el caracteritzava, que les promeses electorals es feien per no complir-les!

Per a més informació consulti l'edició en paper.