Foto: EL PERIÒDIC

Amb la mirada suspesa del seu director, gairebé immòbils i concentrats, els nens cantors de Viena van repassar un repertori variadíssim que a l'hora de reprendre les activitats habituals va animar força l'ambient, amb els seus jocs vocals virtuosos i entremaliats. En aquestes mateixes pàgines es va recordar que aquest és un cor antiquíssim, de cinc segles d'història, i que a Àustria n'hi ha un de més antic, mil·lenari pràcticament. Possiblement a la Seu també podrien haver presumit de tenir un cor d'aquests. Els seus llibres amb música religiosa estan documentats des de mitjan segle IX, però el més important va passar en el segle XVI. Al voltant de 1539, el mestre Joan Brudieu, cantor francès, s'hi va instal·lar amb un contracte dels canonges perquè dirigís l'escola de cant. Se li pagava, d'acord amb el que consta en els llibres, 50 lliures l'any. Eren uns honoraris que havien de servir per pagar les lliçons que anaven més enllà de les notes perquè també havia d'ensenyar literatura, cultura en general i naturalment música. I no s'acabava aquí la cosa, sinó que els tenia a casa i havia de tenir cura de la seva vestimenta, alimentació, etc., tot i que a aquests aspectes no hi dedicava gaire interès. És a dir, el sistema educatiu era integral, però pel que es veu, els estudiants, joves de la diòcesi, eren molt dolents –fures, els qualifiquen– i, deixats i mal vestits, es burlaven dels professor, no anaven a classe, abandonaven els estudis o els havien d'expulsar. Un mal de cap permanent per al mestre per mantenir el cor, però el seu petit estudi de cant va continuar i fins i tot el nombre de cantants que va aconseguir Brudieu a la capella va ser de vuit, un èxit pel que es veu. Com ja se sap, el músic tenia, però, un interès enorme per la composició i els capsigranys dels seus alumnes no van afectar gens per al seu treball musical ni la seva inspiració que va continuar ben prolífica. Passats uns anys, va deixar la Seu, es va retirar i després se'n va anar a Santa Maria del Mar, a Barcelona, però finalment va tornar al Pirineu, enyorat, i qui no ho està, de «la muntanya aspra d'Urgell». Els fonaments ja hi eren.

Per a més informació consulti l'edició en paper.