• El 18 d'abril ha servit per recordar la Convenció sobre la protecció del patrimoni mundial, cultural i natural

Foto: NOE

Avui és l'endemà d'un ahir que continua. Ahir ningú em va precedir. Avui probablement ningú m'acompanyi. Demà caldrà insistir de nou. Tot plegat, prou simptomàtic.

Aquest any el 18 d'abril, Dia Internacional dels Monuments i dels Llocs designat per la UNESCO el 1982 a proposta de l'ICOMOS, ha dedicat aquest moment de recordatori i reflexió a una de les iniciatives més rellevants del segle XX pel que fa al patrimoni cultural com va ser l'aprovació de la Convenció sobre la protecció del patrimoni mundial, cultural i natural, l'any 1972, durant la 17ª reunió de la Conferència General de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura, celebrada a París. Aquest any compleix el seu 40è aniversari.

Avui, formen part d'aquesta Convenció 189 Estats, la pràctica totalitat dels Estats del món, 153 del quals han inscrit un total de 936 béns a la Llista del Patrimoni Mundial. Andorra es va convertir en Estat part d'aquesta Convenció el 1997, fa 15 anys i va inscriure el 2004 un d'aquest quasi miler de béns: la Vall del Madriu-Perafita-Claror. Ho va fer en la categoria de paisatges culturals creada el 1992. Amb aquesta nova categoria la Convenció esdevenia el primer instrument jurídic internacional a reconèixer i a protegir els paisatges culturals. El 2003 la Llei del patrimoni cultural d'Andorra incloïa també, amb bon criteri i avançant-se a diverses legislacions del nostre entorn regional, aquesta classe de béns. Més enllà d'aquesta característica singular o de la mediàtica visibilitat de la Llista, la Convenció encetava una nova consciència: la d'un patrimoni superador de fronteres, compartit, generador de compromisos i cooperació internacionals, impulsor de coneixement i reconeixement de l'altre i de la diversitat cultural. Molts i importants aspectes no tots ni sempre plenament conclosos o reeixits. Tanmateix, fita cabdal en la identificació, divulgació i salvaguarda del patrimoni cultural. Recordem de passada que la Convenció és un tractat internacional que obliga els Estats que l'han acceptat no solament a tenir cura dels seus béns inscrits sinó a preocupar-se i ocupar-se del patrimoni natural i cultural present en el seu territori, amb tot el que això significa.

Els 40 anys de vida de la Convenció sobre la protecció del patrimoni mundial, natural i cultural han coincidit amb una evolució important del concepte de patrimoni i dels de protecció i gestió, a la que la Convenció ha tant participat com intentat adaptar-s'hi. Dels molts i importants canvis produïts en ressaltaré només un que avui i aquí em sembla necessari posar de relleu. Es tracta del protagonisme irrenunciable atorgat – restablert - a la comunitat. La seva voluntat i compromís han estat reconeguts com l'energia essencial i insubstituïble per a una protecció sòlida i eficaç del patrimoni. La protecció i la gestió per decret han quedat desautoritzades. La participació ha esdevingut la via indiscutible tan en els processos de protecció com – i hi podem afegir sobretot – en els de gestió. El rigor científic i tècnic està recuperant el primer pla enfront de criteris polítics o administratius. Aquest procés que continua encara no és universal, ni els avenços són iguals en el camp del discurs teòric que en el de l'aplicació pràctica i quotidiana. Moltes resistències dificulten encara l'aplicació efectiva i verdadera de la participació sense restriccions ni manipulacions.

Amb la proposta de l'ICOMOS Andorra, l'any 2000, de promoure la candidatura de la Vall del Madriu-Perafita-Claror, s'activava a Andorra l'aplicació d'una Convenció acceptada tres anys abans. Amb la inscripció de la Vall el 2004 l'Estat Andorrà entrava de ple en els processos de satisfer els compromisos derivats. S'hi afegien els establerts en la Llei del patrimoni cultural d'Andorra des del 2003. Ja m'he referit en articles anteriors al detall d'aquests anys sobre aquesta qüestió. Deixin-me que recordi molt sintèticament en que es fonamenta la realitat actual. A nivell del les responsabilitats i compromisos internacionals contrets mitjançant la Convenció, el comportament de l'Estat Andorrà ha estat, sense la més mínima excepció, només cal remetre's a les proves, completament deficient degut als incompliments, dilacions, mitges veritats i mitges mentides contínues al llarg de gairebé vuit anys. I continuem. A nivell de les responsabilitats davant la legislació nacional, el comportament ha estat encara més lamentable, si és que hi pot haver un més o un menys en tot el desgavell acumulat aquests anys, fins avui. I continuem. Pèssim currículum per presentar-se al 40è aniversari.

Al llarg de vuit anys, obsessions i politiquejos han bloquejat l'aprovació del pla de gestió d'aquest bé del Patrimoni Mundial, la Vall del Madriu-Perafita-Claror. Al cap de vuit anys s'ha posat damunt la taula un nyap, anomenat pla de gestió, que és un menyspreu a la intel·ligència i un acudit sobre el rigor científic, tècnic i professional. Aquest nyap, avalat per les autoritats competents i criticat i desautoritzat reiteradament des de tots els àmbits de la societat civil, instaura una Comissió de Gestió, constituïda per quatre cònsols, que és la antítesi de la participació i retorna a la caverna decimonònica la protecció i la gestió del patrimoni. Sobre un nyap, quatre administracions comunals hi fiquen uns quants milers d'euros cadascuna, el que no sembla massa rigorós a nivell de finances públiques. Sobre aquest nyap hi munten una Directora perquè cavalqui amb un cavall de cartró pedra amb les potes dins l'aigua.

Desitjo tota la sort i tot l'encert possibles a aquesta executiva recent nomenada. Tota i tot. Però ni els meus bons i sincers desitjos ni el seu entusiasme i la seva il·lusió, que de ben segur en tindrà un munt davant d'aquest interessant repte professional, no poden emmascarar ni la realitat actual, ni la història i el procés que l'han produïda. Entre altres coses, perquè la comprensió i l'anàlisi crítica d'aquesta realitat és l'únic camí per canviar-la i millorar-la radicalment. Ni els bons desitjos ni la il·lusió no poden donar per bo un nyap que la societat civil ha rebutjat de dalt a baix i només la ploma política ha acabat imposant. ¿Recorden? Per decret no es protegeix ni gestiona el patrimoni. Allò que s'aconsegueix és únicament sotmetre –per un temps més o menys llarg, amb els conseqüents perjudicis culturals, econòmics i socials– la voluntat de la comunitat. ¿Recorden? L'energia essencial i insubstituïble per a una protecció sòlida i eficaç del patrimoni. Si avui a un dels quatre cònsols d'aquesta Comissió de Gestió poden acudir-se-li nous usos per l'Hotel Rosaleda és gràcies a aquesta comunitat i a la seva voluntat no sotmesa. Les plomes també estaven a punt en aquella ocasió. L'esperança és que els nyaps acaben sovint engolits i els seus promotors i avaladors, oblidats. Roman, però, el perill immediat de precipitar-se a actuar amb una eina totalment inadequada.

Per a més informació consulti l'edició en paper.