PUBLICITAT

Conte liberal

  • Els mateixos gossos amb nous collars
JAN ARBONA

Feva temps que no rebia una visita del que havia estat el nostre gestor, per allà els anys 90 i ha estat una grata sorpresa. Bé, tampoc era el cas de què li digués allò de, «que bé que et veig»; però tampoc es tractava de què en dos minuts sortís de casa, cames ajudeu-me a buscar la parada del Clipol a la carretera i directe a Cal Metge. Que no s'ofengui cap Família ara per emprar el terme «Cal Metge», doncs era una simple observació de l'ofici de les persones que aparentment vetllen per la nostra salut personal.

–Ui, fa temps que no surto a navegar, l'esquena que no em deixa dormir bé, i al matí si no has dormit bé no et ve de grat tota la feinada i tot l'enrenou de mig matí per a sortir una hora i ja tens la família que et demanen per anar a dinar…

–Ho entenc, algun dia se'm fa una mica feixuc pujar a pistes a fer unes baixades a primera hora, entre que et vesteixes, poses cera, mires les fixacions, que si ha nevat i has de netejar el camí per a treure el cotxe… T'entenc, dic jo.

–I el pitjor de tot, que arribes, estàs mitja hora buscant per aparcar, vols anar a esmorzar i ja no queden ni pastes i alguns ja fan el vermut. Perquè tinc plaça al Club, però sempre hi ha qui ha convidat el xicot de la filla, bé ja saps.

Miro d'anar per feina i m'interesso pel motiu de la visita, l'explicació s'allarga un parell de cafès, que em serveixo mentre intento escoltar i seguir el fil de la llarga dissertació sobre economia dinàmica, networkers, potencial d'expansió i altres temes amb connotacions de les que podríem incloure en un diccionari spanglish. Intento, en una pausa que fa per encendre un cigar d'una de les millors imitacions cubanes, esbrinar per quin motiu duu el nom i l'emblema d'una entitat financera a la seva tarja de visita, tot i que l'impressora va curta de vermell, es veu prou bé. Tot i l'enuig amb la impremta, que mai en 20 anys li havia fallat, però que ja puc veure el desastre de treball i la mala qualitat del paper, m'aclareix que ja no treballa amb la entitat, però com diu al peu de la tarja: «Conseller i assessor de...». Doncs bé, hi va realitzar aquesta gran funció més de vint anys, fins que en no veure un futur ni uns objectius prou ambiciosos, va optar per establir-se independent i com a Head hunter networker.

Realment, ja no sé si fer-li un entrepà, ha buidat la caixa de galetes, que no sé com ha pogut fer baixar tot aquest dolç, amb mitja tassa de cafè, mentre va mullant el dit índex i amb el dit moll va pescant les engrunes del fons de la caixa metàl·lica, i prefereixo anar per la via directa. ¿Que creus que he de fer, així? ¿Que em proposes?

La seva teoria econòmica dinàmica és la mateixa que m'explicava el director de la oficina. Deixem de criticar qui amb els diners dels contribuents es dóna una vida de rei, potser és un terme delicat aquest, diem una vida de sultà, potser encara més delicat; no cal donar-hi més tombs, tots hi estem d'acord en què ho tenim clar. La realitat econòmica dinàmica és que el més important és que el capital es mogui, i no podem esperar que es mogui només des dels bancs cap a la societat, hem de fer veure al capital que el podem moure sense ells, i així ells el mouran per a evitar perdre el negoci. Aquesta es la oportunitat del 100% de benefici al dia.

Penso en els meu pla de pensió i estalvis, del que no puc fer com algun filòsof ha recordat els darrers temps, que va créixer un 20% i no em vaig queixar, per ara queixar-me de que havia baixat un 5%. Aquell pla de pensions va anar perdent, això era tot estratègia per a poder vendre molt i en poc temps comprar barat i tornar a vendre i obtenir millor rendibilitat. Amb poc més de vint anys et creus el que et diven, però aquelles cent mil pessetes, avui són poc més de 40 euros, els que costa tancar la llibreta, que a sobre li fa un favor a la entitat.

En la mateixa línia m'explica que no importa si un polític s'enriqueix indegudament, aquest capital arriba igualment a la societat i potser encara genera més riquesa i valor afegit, perquè més persones viuen de la venda d'un cotxe de luxe que no pas de mitja dotzena de tomàquets.

Opto per no dir res, i com fa anys m'explicaven, quan trucaven a la porta els que anaven a vendre enciclopèdies o bíblies, el padrí els feva passar, els escoltava i quan eren les 12, els diva que bé, que ja havia passat el matí distret, però que era la hora d'anar a fer el vermut a La Pergola. M'explica com un empresari molt important al que fa molts anys aconsella està obtenint molt rendiment dels treballadors. Ara fa unes setmanes ha demandat l'encarregat de una de les seccions per «incomplir els objectius», no millorar les vendes i no motivar prou a la resta del personal. Jo ja li he dit, em comenta orgullós, «que guanyarà segur, i que la casa que té l'encarregat no serà prou per a pagar el deute»; en veu baixa em comenta que l'encarregat té una casa de 300 metres a la millor zona de la costa catalana, que va heretar d'un tiet que havia estat inspector de blat i farratges.

–¿Però tu et creus el que m'estàs explicant? ¿T'adones del que dius?, li deixo anar sense embuts.

–Escolta, jo he estat més de vint anys en aquest negoci, i tinc dues carreres i tres màster!, em diu amb cara d'ofès i fent el gest de què marxa. Jo no estic equivocat, tots els meus companys de carrera estan ara més amunt que jo, son ministres i consellers, i alguns estan a Europa! Potser no he estat prou ambiciós, però no estic equivocat!

Marxa renegant i protestant de què els cigars que el seu amic de tota la vida li ha venut no han estat ben conservats, que mai més li tornarà a comprar, i amb la promesa que em durà un pla d'inversió per a entrar dins la seva xarxa de networkers que està creant, i de que al concessionari no li han tornat el cotxe per no sé quin problema del filtre, de ruqueries anava a dir jo, mentre aixeca el braç per a deturar el Clipol.

Jo penso en què he de trucar a la companya que me l'ha enviat, pensant que el Pep necessitava opinió sobre temes de Networking, vaja de comunicacions, mentre m'adono que la realitat és aquesta, tot i que no m'ha agradat de reconèixer-ho els darrers anys, com diu el Josep, ens ho varem creure, i quan ens en varem adonar i varem participar, més que per a recuperar el perdut o guanyar més, per no reconèixer que ho estàvem fent malament, molt malament, i ara encara cap ho hem volgut reconèixer ni acceptar la responsabilitat.



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT