IL·LUSTRACIO: JORDI CASAMAJOR

'Laurus nobilis'

«Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles Del temps antic, i a l'acost de la fosca, Sota un llorer i al peu de la font tosca, De remembrar...»

J.V. Foix

Ja tinc la clau de Sant Julià. Ja fa tants dies que la tinc que la finíssima polsera de cuir on es troba muntada s'ha fet malbé en fragments. Dels complements MO «Les set claus d'Andorra» que evoquen la història de l'armari de les set claus (impossible d'obrir sense que les cònsols de les set parròquies hi introdueixin les set claus respectives), vaig escollir el símbol de Canòlich perquè –com diu J. V. Foix a la conclusió del ja citat poema– «m'exalta el nou i m'enamora el vell!», i feia dies que desitjava trobar una clau màgica que em fes comprendre el funcionament i l'esperit de la sisena parròquia, la de l'escut coronat amb branques de llorer, simbolitzada des de fa un temps per la monumental escultura de la rotonda de les Arades «Muntanyes sobre un carro» de Jordi Casamajor.

Imaginem l'artista amb la corona de llorer, –per protegir-lo de llamps i calamarsades que li puguin caure al damunt ( aquesta era la protecció que es buscava pels camps quan s'hi anava amb creus de llorer i olivera beneïdes) i per assegurar que a la seva ànima no hi hagin fet un niu les bruixes (això ho fa, a les cases, un ram de llorer beneït el Dia de Rams penjat a la porta o a la finestra)–, i sobretot, per celebrar la lluita i la victòria interior sobre les forces negatives, el triomf de l'harmonia de l'obra resultant sobre el caos que malda per obtenir un lloc destacat a l'univers. També són mereixedors d'una corona de llorer els guanyadors d'esdeveniments esportius. Avui, si pogués repartir corones de llorer per Andorra, n'assignaria unes quantes: d'entrada, a tot l'equip del River Andorra, per celebrar el seu ascens a la LEB Or, i als artistes del meravellós circ- museu Raluy que han estat amb nosaltres en la recta de La Margineda, fins ahir.

L'arbre de llorer no deu semblar gens exòtic a aquells qui sou de procedència mediterrània i sempre heu portat les seves branques a les processons de Setmana Santa i a les celebracions de Sant Joan. Jo, russa, de petita l'imaginava antic, testimoni del temps de Crist i dels primers cristians, tot i que trobava les seves fulles a la sopa. La palma, l'olivera i el llorer eren, per a mi, els arbres de misterioses terres caloroses poblades per déus i nimfes, sants i bruixes. Els russos –especialment aficionats a tota mena de màgia– utilitzen les fulles de llorer per purificar l'aura de la cuina i d'aquesta manera, millorar les habilitats culinàries de la persona a la que pertany. També se'n fa –de fulles de llorer en combinació amb altres herbes seques– un amulet per trobar feina.

No he trobat evidència clara de que el llorer s'hagi estès, en algun o altre moment històric, a la localitat de Sant Julià de Lòria. Josep Moran i Ocerinjauregui, a la introducció del llibre Laurèdia, fa cent anys, comenta que es tracta d'un topònim d'etimologia problemàtica possiblement relacionat amb el mot «laura»: paraula que designava, antigament, un grup de cel·les eremítiques. Considera probable que el nom Laurèdia s'hagi degut a la proximitat a un monestir creat en el període visigòtic. Això no obstant, sempre he associat la terra laurediana amb l'arbre consagrat a Apol·lo que antigament –així es creia– afavoria el guariment i allunyava la mort, l'arbre de la immortalitat i la virtut, l'arbre que just a aquesta època –mitjans d'abril– floreix.

Per a més informació consulti l'edició en paper.