Costa de Pasqua
Estàvem acostumats a que passat el Nadal vingués la costa de gener. Començava l'any amb el sacrifici que ve després de la dilapidació. Es feia llarg el primer mes, però una vegada passat, hom tenia una mena d'alliberament al pensar que el pitjor ja havia passat. Solament calia deixar-se portar per la pendent que, a partir d'aquell moment, havia variat de sentit convertint-se en una costa avall que ho feia tot més fàcil. Amb el suport del carnaval s'arribava a la Setmana Santa. No fa pas tant de temps d'aquelles setmanes santes que emplenaven els nostres carrers de processons, no pas religioses sinó de turistes àvids de comprar i passar uns dies a casa nostra. Ara els vents bufen en altres direccions menys favorables i han provocat l'arribada d'una segona costa amunt, la de Pasqua, que fa reviure el calvari malgrat haver-lo deixat enrere. Sembla que és i serà un calvari costerut i llarg. M'ho deia l'altre dia el Jordi, un ebenista experimentat: «de feina poca, molt poca i la perspectiva, gens bona. Res a veure aquesta crisi amb altres com ara la de començaments dels noranta. Molta gent s'està quedant pel camí». Hem sabut aquesta setmana que el nombre d'aturats continua pujant com també ho fa la inflació. Dades dolentes que espanten no solament qui pateix manca de feina, sinó també qui la té, perquè els sous van a la baixa mentre el cost de la vida continua pujant. El llop està trucant i malgrat no obrir-li, no li està costant gaire tirar a terra algunes cases perquè està bufant molt fort. ¡Quants n'hi ha que van maleir el dia que van ser tan incauts que es van deixar convèncer per hipotecar-se durant vàries dècades! Allò que havia de ser un bé infal·lible, el desitjat pis, s'ha convertit ara en un farcell feixuc que cal arrossegar ineluctablement, en una pesada càrrega, en un malson del que és impossible despertar-se. Ens estem empobrint; el país com a estat, perquè recapta menys que anys anteriors, i els ciutadans com a membres beneficiaris del país que està en decadència. I és que quan el motor de l'economia és el consum, correm el risc de voler consumir més del que podem i més tard o més d'hora, s'imposa la realitat esclafadora: la majoria no podem consumir sense endeutar-nos. No podem viure com si fóssim rics, per més que el mercat ens ho hagi volgut fer creure.
Per a més informació consulti l'edició en paper.