PUBLICITAT

El què cal dir

ALEXIS ESTOPIÑÁN
[email protected]

Periodic
Foto: NOE

Segur que no viuré molts anys. En una conversa amb el meu pare, i perquè la mare no callava ni a la de tres, en comentava com recentment havia llegit del psiquiatra Rojas Marcos com les dones solen viure més temps perquè parlen molt, doncs el fet de parlar resulta molt higiènic i saludable, un fet que justifica la seva longevitat.

.De fet, conec dones que quan s'hi posen, no paren, i el cert és que resulta encantador escoltar-les. Per contra, a mi cada vegada m'agrada més el silenci, que només trenco a la feina, la meva filla i la veu interna de la lectura dels llibres de la meva taula de nit. No és la fórmula adient per viure molts anys, però això ja no m'importa massa, amb l'edat escolto més del que parlo, probablement per què un ja no té amb qui comentar la jugada.

Manifestar-se és un acte arriscat per la por a equivocar-se, o per la por a ser mal interpretat. Però això m'ha resultat interessant el poema de Günter Grass, publicat la setmana passada. Un poema que tracta un dels problemes més enquistats de la nostra història i que perviu revivint les amenaces latents dels temps de la guerra freda.

Davant d'aquesta situació el premi Nobel de Literatura es posiciona, però no per defensar a un o altre, sinó davant la necessitat de dir el que un pensa, al risc de ser mal interpretat o mal rebut.

«Per què guardo silenci, massa temps / ... / Per què he callat fins ara? / ... / Per què només ara ho dic / envellit i amb la meva última tinta / ... / Perquè cal dir / el que demà podria ser massa tard / ... / Ho admeto: no segueixo callant / perquè estic fart / de la hipocresia d'Occident; cal esperar més / que molts s'alliberin del silenci, / ... / Només així podrem ajudar a tots, israelians i palestins, / més encara, a tots els éssers humans que en aquesta regió / ocupada per la demència / viuen enemistats braç a braç, / odiant-se mútuament, / i en definitiva també ajudar-nos».

Per aquest poema Israel ha declarat Günter Grass com a persona no grata. Però aquest fet és insignificant. És ben habitual que quan diu el què pensa, hi hagi gent que vulgui cessar, censurar, o criticar sense respecte. El que preval és que no hi hagi silenci.

És un curiós, guardo una notícia de quan unes dues centes persones ens vàrem concentrar davant la Casa de la Vall, el 15 d'agost de 1995, per la pau als Balcans. Mentre aquests dies s'està recordant els 25 anys de les matances en el setge de Sarajevo, la història avui s'està repetint a Síria.

Avui dia les persones es continuen manifestant, però d'una altra manera, així trobem al Facebook dues pàgines que ho mostren diàriament Israel-love-Iran i Iran-love-Israel.

Perquè no guardar silenci, no serveix tant sols per viure més temps sinó per intentar que les males històries no es reprodueixin de nou.



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT