• Personatge polièdric fou capaç de manifestar-se en múltiples facetes

Foto: NOE

Enguany farà catorze anys de la desaparició del Manuel Anglada, després del seu singular recorregut vital. Nascut a Massanet de la Selva, oficialment el dia 1 de gener de 1918, el 1920 la família va a Barcelona, poc després van a Bagà i altres pobles i el 1935 a Llívia. Estudiant a Terrassa, soldat republicà a la Guerra Civil on va conèixer l'Esteve Albert, emigrant català a Andorra des del 1962 al 1998, en què va morir andorrà. Amb temps de casar-se, tenir dos fills que l'han sobreviscut i enviudar. Amb una tia i una germana excepcionals.

Personatge polièdric, com s'ha dit, fou capaç de manifestar-se en múltiples facetes com: secretari municipal, topògraf, comptable, catalanista d'arrel, articulista en revistes periòdiques, arqueòleg, escriptor de contes, poesia, assaigs i memòries, historiador, estudiós de les llengües, dinamitzador cultural, excursionista, apassionat per la muntanya i per la natura, corrector i professor de català, bon dibuixant, amant del violí, pirogravador, recopilador de l'obra poètica i muntatges escènics de l'Esteve Albert, secretari mantenidor dels Jocs Florals juvenils i infantils d'Andorra, membre fundador del Cercle de les Arts i les Lletres, del Club Pirinenc i del Centre de la Cultura Catalana, coordinador de la secció de llengua catalana de la Societat Andorrana de Ciències, etc ...

Però més enllà de la seva catalanitat i de la seva andorranitat, de la seva generositat i del seu compromís amb la vida i amb la cultura o precisament per totes aquestes raons hi ha un aspecte que destaca de tots i apareix sempre en el rerefons de la seva obra, la seva condició, lleial i insubornable, d'home natural. Com deia ell: «En aquesta època rica en poder material, en què només cal allargar la mà, o basquejar-ne un xic per abastar allò que hom necessita –o que creu necessitar– en la qual les coses que tenien abans per a nosaltres un valor considerable, ara no són gairebé tingudes en compte. En que el que teníem per cosa meritosa, és avui pràcticament arraconada per deixar lloc a l'admiració quasi fanàtica per la tècnica (que ben menada podria ser útil per a tothom) ... per a posar en evidència el contrast de la mena de vida d'ara (per si mateixa ni bona ni dolenta, simplement diferent) amb la mena de vida dels nostres pares i dels nostres avis dins d'un mateix ambient ... durant la qual hi hauria gent de tota mena, com ara exactament, però que no concedia tan fàcilment audiència a la sofisticació, que atorgava més crèdit al ser que no pas al semblar i que sonava més preeminència als sentiments de bondat i rectitud. Malgrat que no sempre era així, és clar».

El dilema entre l'home natural i l'home artificial sempre existirà, mentre no siguem capaços de convèncer-nos que som natura i per tant depenem d'ella i amb ella formem un tot. I aquest lligam no ens ha de privar de poder tenir aspiracions infinites com infinit és l'univers. No podem renegar ni ignorar cap part d'aquest tot perquè és anar en contra del nostre tot, del qual formem part.

En Jaume Riba i Sabaté, conscient d'aquest fals dilema, ens vol seduir a través de mostrar-nos la bellesa per conduir-nos a fer veure l'autenticitat de la natura i per tant la raó de la nostra complicitat amb ella. Tota la seva obra està dedicada a aquest esforç. Però especialment dos llibres, El Pic d'Arcalís, la muntanya solar, on es presenta el calendari natural de Bonaventura Adellach i Baró, i especialment Temps d'hereus en el qual apareixen més de 500 homes d'Andorra, la majoria dels quals, homes naturals i als quals no ha dominat la sofisticació. Alguns d'ells, fins i tot conscients del fals dilema i testimonis de la pèrdua i lluitadors per evitar-ne la deriva. Entre ells Manuel Anglada acompanyat d'Esteve Albert, Valentí Claverol, Francesc Pantebre, Francesc Galobardes, Josep Alsina, Fèlix Reig, Andreu Claret, Sergi Mas i altres.

Com digué Antoni Morell, en Manel Anglada fou un gran humanista. Però no entès com a instruït en humanitats sinó com aquell que considera l'home com el valor suprem i per tant, a tenir en compte tot allò que fa referència als valors humans.

La falsa antítesi, natural / artificial, traslladada a primitiu / civilitzat, a antigor / modernitat, a real / virtual continua donant-se i desorientant.

Qualsevol model de desenvolupament que es vulgui com a vàlid i de futur passa necessàriament per tenir en compte de manera activa la naturalesa o el medi natural, els recursos naturals (l'aigua, aire, les energies renovables, la vida que ens envolta i acompanya, etc...) i una relació integrada de l'home en el seu medi físic, amb les seves capacitats racionals, estètiques i ètiques. La vindicació, indirecta, de l'home natural per part de Manuel Anglada i Ferran des del seu esteticisme, elegància i idealisme i també el seu coneixement, obstinació i inflexibilitat, té, avui, més sentit que mai.

Per a més informació consulti l'edició en paper.