• Celebrant el seu desè aniversari, Caixa Fòrum ens obsequia amb dues exposicions de visita inexcusable

Foto: EL PERIÒDIC

Celebrant el seu desè aniversari, Caixa Fòrum ens obsequia amb dues exposicions de visita inexcusable: una dedicada a Goya (1746-1828) i l'altre a Delacroix (1798-1863). A la seva seu, la magníficament restaurada fàbrica de Casa Ramona (opció fabril que Andorra podria considerar com a ubicació per a un museu nacional) La Caixa aporta el plus d'un marc genuïnament autòcton a qualsevol de les manifestacions artístiques que hi acull. Un segell d'intel·ligència i de qualitat, doncs no és el mateix veure una obra en un museu de «marca» global (signat per un arquitecte «estrella») que gaudir-la amb tot el que evoca un espai històric. Delacroix, Goya i els visitants estan, doncs, de sort.

El regal (en tots els sentits ja que l'entrada és gratuïta) comporta la visualització d'un espectacular nombre d'obres mestres dels dos artistes i aquesta acumulació estimula tot tipus de reflexions, com per exemple: ¿eren Goya i Delacroix artistes nacionals o universals? La resposta mereix un repàs tranquil del seus treballs. Començarem avui amb Delacroix, ja que la seva exposició ha estat la primera en ser inaugurada, i deixarem a Goya per a més endavant.

Delacroix és el màxim representant de la pintura romàntica francesa, moviment que té el seu origen a Alemanya i del que J. Goethe (1749-1832) va ser el referent literari. La fascinació de Delacroix per Goethe es va traduir en un conjunt de litografies que el pintor va gravar per il·lustrar una edició del Faust (1828) de Goethe. Com podem veure a Caixa Fòrum, les imatges es centren en el personatge diabòlic de Mefistòfil i la seva progressiva identificació amb el protagonista, Faust. Un treball original que va complaure enormement a Goethe i que plàsticament estava influït per Goya. Delacroix, un home molt ben relacionat, havia tingut l'oportunitat de contemplar en directe un dels retrats realitzats per Goya a casa d'un amic. El jove artista francès va esdevenir un seguidor del pintor espanyol: col·leccionava estampes de les seves composicions i va aprofundir en el coneixement de la seva obra reinterpretant la sèrie de gravats dels Caprichos. De fet, la literatura i les pintures dels grans mestres del passat són les dues fonts d'inspiració més importants per a Delacroix que manifestava: «El que caldria per trobar un tema és obrir un llibre capaç d'inspirar i deixar-se guiar per l'estat d'ànim». Una idea realment romàntica.

A l'exposició de Barcelona, la passió de Delacroix per la literatura queda reflectida en un conjunt d'obres basades en relats, com l'anomenada El duc d'Orleans mostrant el cos de la seva amant al seu camarlenc (1825-6), inspirada en les Vides de les dames galants de Brantôme (1540-1614). I és que Delacroix, a més d'emocionar-se amb Hamlet (Hamlet i Horaci al cementiri, 1839) o amb la dissort dels indis americans (Els Natchez, 1823-35), mostra especial interès per temes truculents, com aquest cas en el que el camarlenc era el marit de la protagonista. Són obres bastant intranscendents, properes a la sèrie que Ingres (principal exponent del moviment contrari, el neoclàssic) havia dedicat al pintor Rafael amb la seva amant (Rafael i la Fornarina, 1814). En aquestes composicions poc creïbles, l'artista està pendent de documentar cada detall i presenta escenificacions teatrals que a La mort de Sardanàpol (1827-1828) arriben al deliri.

La primera part de l'exposició mostra un Delacroix atrapat per la seva voluntat de reproduir una veritat llegida, pot ser somiada però no viscuda, mitjançant un nombre aclaparador de models procedents de tota la historia de l'art occidental: Tiziano, Veronese, Goya, Velázquez, Rubens especialment i van Dyck després del seu viatge a Anglaterra. El romàntic Delacroix, artista de la llibertat, colpit per temàtiques tràgiques com la guerra de Grècia (Grècia expirant, 1826), no aconsegueix emancipar-se del pes opressiu dels mestres del passat ni de la representació prosaica d'una determinada veritat. El recorregut expositiu, però, s'anima amb una tela realment impactant, magnifica: Tigre jove jugant amb la seva mare (1830). L'artista, amant dels animals salvatges, confereix a la tigressa una espectacular dignitat en una composició on ella i la seva cria són els únics figurants. Alguns anys més tard, els tigres de Delacroix delectarien i inspirarien algunes de les millors teles del pintor naïf, H. Rousseau (1844-1910). Un nou al·licient per al visitant és el petit Estudi de babutxes (1824), una obra intimista, lleugera en la que l'artista tradueix personalment, posa al seu servei i domina tota la gama de vermells i de carmins de Tiziano. Només amb quatre babutxes, negligentment abandonades, el pintor transmet la sensació de desídia que embargava els retrats d'il·lustres cortesanes. Delacroix hi afegeix la càrrega d'una densitat eròtica oriental. És una petita mostra que anticipa el que l'artista assolirà uns anys més tard en el seu viatge al Marroc.

Delacroix, al 1832, acompanyà al comte de Mornay en la seva missió diplomàtica al Marroc. Un pot preguntar-se què hi fa aquest pintor en una missió oficial del Govern francès. La resposta està vinculada a la atractiva i misteriosa biografia del jove artista. ¿Qui és el pintor Delacroix? Observant l'Autoretrat amb armilla verda (1837) veiem un home dotat d'elegància natural que mira amb altivesa a l'espectador. Els seu cabell enrinxolat i despreocupat mostra que s'ha alliberat de la perruca que lluïa la generació anterior i de molts dels seus convencionalismes. Delacroix en aquest autoretrat de pinzellada ràpida, desimbolta, obertament contrari a la rigidesa imposada per l'academicisme neoclàssic, fa ostentació d'una nova expressió plàstica que combina el treball acurat del rostre amb un tractament esbossat en altres zones del quadre. Una tècnica rupturista que el converteix en el reconegut precursor de l'impressionisme. La seva mirada, el rictus de la seva boca i el port altiu li confereixen un aire despectiu més propi del qui es considera membre d'una elit social que d'un artista. Situat al començament del recorregut expositiu, l'autoretrat entusiasma a l'espectador que acte seguit es veu submergit en la decebedora voràgine de temptatives ja descrites. El contrast té una explicació: l'autoretrat és posterior al viatge al Marroc on la pintura de Delacroix fa un canvi.

Tal com he avançat, Delacroix era un home ben relacionat. A. Dumas (1802-1870) el descriu així: «El seu esperit amable i la seva gràcia diplomàtica li proporcionaren triomfs que compensaven els seus fracassos artístics» i les amfitriones dels salons que freqüentava s'exclamaven: «Quin home tan encantador aquest Delacroix i quina desgràcia que s'obstini a dedicar-se a la pintura». Van ser aquestes dots socials de Delacroix les que varen impulsar a la seva amiga, mademoiselle Mars, a convèncer al seu amant, el comte de Mornay, a convidar a Delacroix al Marroc per tal de no avorrir-se en aquesta expedició. Delacroix va ser convidat per entretenir al comte i a la seva amant, que viatjava amb ell.
L’educació d’Eugène Delacroix era refinada: el seu avi matern era un ebenista famós, el seu pare oficial, Charles Delacroix, va ser ministre d’afers estrangers durant el Directori i de l’especial relació que mantenien el matrimoni Delacroix amb l’ex bisbe Tayllerand (1754-1838), sempre s’ha deduït que Eugène era fill d’aquest darrer. Tayllerand i el pintor s’assemblaven física i psíquicament. El príncep de Tayllerand va dirigir França amb administracions de tots els colors, va ser un dels homes més poderosos d’Europa, va acumular títols, riqueses i amants i tots els governs que va encapçalar varen protegir aquest possible fill artista, a pesar dels seus fracassos entre la crítica. En definitiva, la biografia del candidat a acompanyar al comte de Mornay al Marroc, el pintor conegut com a «príncep dels romàntics», resultava apropiada al cas.
Al Marroc, Delacroix, a més de distreure a Mornay, va pintar. No pintava el que llegia si no el que l’emocionava i la seva pintura va canviar radicalment. Tot el que comporta el Marroc va empènyer aquest canvi. Com a digne fill del seu pare però, el que realment el colpí va ser la dona marroquí. El pintor exclamava: «És la dona tal i com jo la concebia!». Les delicades aquarel·les del seu quadern de viatge mostren unes dones noves, sense contorsions teatrals, es mostren amb naturalitat. L’artista fascinat per el que veu i viu crea una nova pintura. Ell ho explica així: «Vaig començar a fer obres acceptables només quan em vaig poder oblidar dels petits detalls (...) Anteriorment el meu objectiu era perseguir l’exactitud i la veritat». Abans, Delacroix, s’emocionava amb l’intel·lecte i ara l’excita la vida.

Introduït secretament en un harem, observarà i dibuixarà a la dona marroquí en la seva intimitat. Delacroix les descriu com «belles gaseles humanes entre munts d’or i de seda». En dues aquarel·les entendridores. Dues dones àrabs assegudes (1832) i Dona àrab asseguda i coixins (1832), l’artista copsa genialment postures, teixits, indolència, abandó... Les presses no li permeten acabar i anota amb paraules els detalls a tenir en compte. Quan de retorn a París aquestes dones es transformin en una gran composició, les Dones d’Alger (1834, a l’anterior pàgina), l’artista anirà més enllà de la nota incorporant a l’oli el procés viscut per l’home. La llum diürna de les notes marroquines esdevé foscor espessa i les dones que circulaven entre els patis de l’harem apareixen ara recloses en una saleta. L’artista aconsegueix un delicat equilibri compositiu de mirades i formes entre tres concubines blanques assegudes i una ondulant serventa negra d’esquena. Delacroix trasllada a la tela l’espontaneïtat de les seves vivències, la riquesa i diversitat de d’indumentària, l’hermetisme de les models, el silenci, l’alternança marroquí de diferents tipus de rajoles i, de nou, aquella fascinació per les babutxes (petit Estudi de babutxes, 1824), negligentment oblidades en primer terme com a símbol d’una sensual manera de viure.
Les Dones d’Alger és el millor de Delacroix. L’obra no s’enfronta a l’academicisme d’Ingres si no que s’hi imposa amb naturalitat. Aquestes dones sintetitzen els anhels de l’home romàntic sense necessitat de referències literàries i, plàsticament, tradueixen l’aprenentatge dels mestres del passat sense submissió, posant-los al servei d’un estil propi.

Tota la pintura d’H. Matisse (1869-1954) es troba a les Dones d’Alger i, a la mort del pintor fundador del fauvisme, l’amic Picasso ret homenatge a les seves odalisques parafrasejant la principal font d’inspiració del company en una sèrie: Les dones d’Alger (1955). Picasso, amb la multiplicitat expressiva dels seus llenguatges plàstics, explora i externalitza la intensa gama de sensacions evocades per Delacroix. El pintor espanyol descomposa, amplia, suprimeix... conduint-nos més enllà de la bellesa de Matisse. La sèrie picassiana suggereix la profunditat intel·ligent d’aquelles soirées d’opi (1904-1908) que Picasso va viure al Bateau-Lavoir amb la Fernande Olivier, l’erotisme religiós de les deesses prostitutes de Les demoiselles d’Avignon (1907) i la pluralitat de sentiments que l’inspira la seva dona actual, la Jacqueline. Les Dones d’Alger de Delacroix és per a Picasso, entre altres coses, un mirall emocional on reconèixer-se a si mateix. La sèrie de Picasso, exposada al costat de la de Delacroix al Louvre (2008-2009) va esdevenir un tot amb l’original. Picasso com el glossador medieval amb les seves notes, aclaria i actualitzava el document clàssic.
Mitjançant els diferents treballs marroquins, Delacroix aconsegueix una qualitat plàstica amb la que obrir-se camí propi dins la història de l’art. De retorn a França, l’artista explotarà totes les portes, temàtiques, plàstiques, emocionals, metodològiques, etc., que li obre el seu quadern de viatge marroquí. Paral·lelament s’enfrontarà a un colossal conjunt d’encàrrecs oficials (Saló del rei del Palau Borbó, Galeria d’Apol·lo del Louvre, Saló de pau de l’Ajuntament de París, etc.) amb els que el complauen els seus protectors a pesar, sovint, de critiques adverses.

A l’any de la seva mort, Fantin-Latour pintà l’Homenatge a Delacroix (1864), en el que poetes, pintors i crítics de la nova generació reconeixien al mestre com a símbol de la llibertat artística davant de les convencions. El Louvre acaba de tancar una exposició sobre aquest tema. Però, respondre a la pregunta inicial, «¿és Delacroix un artista nacional o universal?», depèn només de la reflexió personal de l’espectador a la vista de la trajectòria que mostra l’exposició.

Per a més informació consulti l'edició en paper.