Foto: EL PERIÒDIC

Assegut a taula, gaudint del dinar de Pasqua amb la família, quan tocava servir la mona, pensà un moment en el perquè d'aquella celebració. Ja sabia que la mona era l'obsequi del padrí al fillol i que representava l'acabament de l'austeritat quaresmal. Pensava en la celebració d'aquells dies. Van haver de passar molts anys perquè és fes aquesta pregunta. Normalment havia celebrat aquell esdeveniment seguint la tradició, amb inèrcia de calendari, potser. Aquell any, però, va arribar la pregunta. El primer que li va venir al cap va ser la missa a la que havia anat aquell matí. Ja sabia que la celebració tenia a veure amb la resurrecció de Jesucrist, ho sabia des de petit, però aquell any era diferent, perquè la pregunta anava més enllà. Per primera vegada a la seva vida havia pensat en profunditat què volia dir això de que Jesús havia ressuscitat. Ho havia resat al credo sempre. Pensà, però, en les frases anteriors, aquelles que deien que després de la mort havia estat sepultat, que davallà als inferns i que al tercer dia ressuscità d'entre els morts. Tot plegat era un misteri. La seva pregunta interior no posava en qüestió la seva fe, sinó que pretenia ser una reflexió sobre el significat d'aquelles frases repetides maquinalment. La vida després de la mort. Si una vegada morts tornàvem a la vida, volia dir que el pas per aquest món no era una pura casualitat, un accident de la natura en la seva evolució. Volia dir que la vida presentava dos costats, un d'aquesta part i l'altre de la part oculta, que com la de lluna, no veiem. Era cert que no sabia res de l'altra part, ell ni ningú, però confiava en les paraules que havia sentit dir a Crist. El tranquil·litzava pensar que Jesús havia passat pel tràngol de ser crucificat, malgrat ser fill de Déu. Pensà que si hagués volgut s'ho hauria pogut estalviar, però llavors hauria estat com aquells mags que es fan desaparèixer a si mateixos. Tot plegat hauria fet d'ell un farsant més a afegir a la llarga llista de líders que en el moment de la veritat s'ensorraren amb tota la seva verborrea. Li semblà que Déu va ser conseqüent i va fer passar Jesús per la mort, malgrat la seva súplica. Allò obria una nova via, la de la vida en l'altra part, fora de l'espai i del temps. Misteri insondable que no s'aclariria fins no arribar a la cara oculta que devia ser com la que va assolir Jesús, la de la plenitud.

Per a més informació consulti l'edició en paper.