• Si alguna realitat territorial es mereix aquesta consideració, aquesta és la Seu d'Urgell

Foto: NOE

L'evolució històrico-institucional del Principat d'Andorra mostra, entre altres singularitats, una gran estabilitat en la divisió territorial del país, si bé amb una certa inconcreció pel que fa als seus límits interiors. Durant més de 1.100 anys, i segurament molt més, només hi varen haver 6 parròquies. La primera menció documentada de les sis parròquies andorranes data de l'acta de consagració de la catedral carolíngia de la Seu d'Urgell, el dia 1 de novembre de l'any 839 (Baraut 1988).

Històricament només Escaldes-Engordany, antic quart de la parròquia d'Andorra, va treballar amb continuïtat una reivindicació d'autonomia que es va concloure amb èxit gràcies a una conjuntura de necessitat de reforma institucional més àmplia.

Fins al 1978 no es dividirà la parròquia d'Andorra de manera salomònica en dues, Andorra la Vella i Escaldes-Engordany, passant el nombre de parròquies a 7.

La Constitució escrita de 1993 confirmarà i consagrarà la divisió en 7 parròquies.

Precisament després del reconeixement d'Escaldes-Engordany com a nova parròquia s'han produït petites i diverses reclamacions per part d'alguns ciutadans, amb l'objectiu d'assolir la consideració de parròquia per a la seva població i poder-se separar administrativament formant un nou territori a l'interior del país. Aquest ha estat el cas de Santa Coloma o també el cas del Pas de la Casa.

Aquestes reivindicacions territorials s'han produït, però, des de l'abundància econòmica, de manera aïllada i sense la necessària continuïtat o projecció històrica per la seva manifestació recent.

Darrerament, però, ha aparegut una nova vindicació de la 8a parròquia, aquesta intangible, no física, ni territorial.

Es diu AD800 i s'ha presentat com una nova circumscripció emulant els apartats postals, ocupada per la ciutadania, més enllà del territori, aprofitant Internet i el món digital i com a nova via volgudament més participativa de seguiment de la cosa pública.

No obstant totes aquestes, si alguna realitat territorial es mereix des de fa segles la consideració i nominació de 8a parròquia, encara que sigui en versió intangible, és la Seu d'Urgell.

La multitud de lligams entre Andorra i la Seu d'Urgell o l'Alt Urgell, al llarg de la història, les han convertit en dues realitats entrelligades i que no haurien ni de poder explicar-se l'una sense l'altra i, per tant, són com dos organismes separats però interdependents. El que han estat, el que són i el que han d'esdevenir cadascuna per separat, només es pot entendre si es té coneixement i s'entén el que ha estat, és i serà la materialitat de l'altra realitat.

Els interessos polítics, religiosos, socials, econòmics, territorials, culturals, lingüístics, naturals, de recursos humans, familiars, afectius, etcètera, un teixit amb vasos comunicants que han contextualitzat unes relacions com les pròpies d'un membre més del mateix cos, com una parròquia més que forma part del conjunt, o que el conjunt s'explica per la presència d'un membre més, encara que sigui extern.

Ignorar-se mútuament o unilateralment, no voler ser conscient del que és evident, mirar cap a un altre costat, només pot conduir al malbaratament de les oportunitats que, presentant-se i sent a l'abast, es perden.

La Seu d'Urgell territorialment ha de poder continuar mantenint el seu pols amb Lleida, amb Balaguer, amb Solsona, amb Tremp, amb Sort i amb Puigcerdà, si ho creu convenient. Andorra també ha de poder continuar mantenint els seus polsos amb l'exterior si ho vol.

Però tant l'una com l'altra han de ser conscients que les dues realitats es necessiten amb totes les seves capacitats i totes les seves possibilitats, cosa que ens hauria d'estimular a desenvolupar-nos conjuntament i, actualment, més intensament.

Per a més informació consulti l'edició en paper.