Una novel·la de pel·lícula
- És el moment ideal per escriure un llibre tot aprofitant el boom editorial d'Andorra
Entro a l'ascensor de l'Illa Carlemany amb l'esperança de quedar-me tancat amb Diane Keaton i poder plasmar la meva claustrofòbia, oferint trucs contra l'ansietat, com Woody Allen a Misteriós assassinat a Manhattan. Però en comptes de l'actriu, entra una dona rossa d'aspecte rus que sembla el travestit doctor Elliot (Michael Caine) que assassina Kate (Angie Dickinson) a Vestida per matar. Després de baixar al pàrquing i de diverses aturades als pisos, aconsegueixo arribar a l'últim, sa i estalvi, sense que la meva companya de viatge s'hagi tret de la gavardina la motoserra de [Rec] 3: Génesis . Entro a la llibreria del tercer pis i miro les taules. Si em fiés de les faixes hauria de comprar tots els llibres: «una novel·la excepcional», «un fabulós descobriment», «l'esdeveniment literari de l'any»...Quan venia amb el cotxe, en una emissora catalana anunciaven el Jo confesso, un gran llibre de Jaume Cabré i m'ha semblat sentir una cosa semblant a «la novel·la de les novel·les».
A la llibreria, les contracobertes són clòniques perquè la majoria destaquen l'hàbil barreja de realitat i ficció. Una altra ressenya qualifica l'obra de clàssica i audaç però em crida l'atenció una novel·la d'un autor espanyol que és magnífica i desgarradora. Quan torno el llibre al seu lloc, miro que no m'hagi esgarrapat la mà ni el braç. En pocs minuts he sobreviscut a la russa de l'ascensor i a un llibre d'impacte. Em falta superar la prova de la traducció que arriba amb Entre enemigos d'Andrea Molesini amb un títol original tan entenedor com Non tutti i bastardi sonno di Vienna.
La lectura, segons els darrers estudis, desenvolupa l'hemisferi del cervell que és on es concentren la creativitat artística, la sensibilitat i la fe religiosa. A mi em deu haver afectat l'hemisferi dret, però ara no vull res per llegir perquè estic buscant idees i posant-me al dia de les novetats ja que el meu objectiu és escriure un llibre tot aprofitant que a Andorra estem en ple boom editorial i puc trobar alguna ànima caritativa que me'l publiqui. M'he inscrit a un curs de redacció per correspondència com aquells del CCC de guitarra espanyola o de corte y confección i ja estic pensant en una història intensa, com una pastilla de caldo concentrada, a l'estil Kerouac o Frenzen. La meva edat no és cap problema per algú que comença. Cervantes va escriure El Quixot passats els cinquanta. A més puc utilitzar estratègies de màrqueting com ensenyar el cul, cosa que actualment et pot donar molta popularitat i acceptació social. Em faig una foto amb el telèfon mòbil al lavabo i ja està. Si surts ensenyant el cul en un mitjà de comunicació ja ets algú. És el que a internet es coneix com a scarlettjohanssoning. A França el pioner va ser, fa alguns anys, el còmic Coluche i a Espanya, un dels primers que ho va fer va ser el còmic Berto Romero que ha tingut posteriorment una legió de seguidors entre els que s'inclouen la presentadora de televisió Mercedes Milà.
El que més en preocupa, però, de cara a la meva primera novel·la de pel·lícula és el tema. Tinc des de la moda de la lletra K, que és la reina dels SMS, dels bancs amb Andbank, Caixabank, Bankia i dels noms com Iñaki i Iker, al gos que es diu Roger i que detecta el tabac de contraban a la duana de la Farga de Moles passant per la creuada contra els funcionaris, les inversions russes a Andorra o la polèmica de la casa Som de Canillo amb Andorra Telecom.
Tampoc no m'haig d'angoixar. Homer no va deixar escrita ni una línia. Sòcrates, que tampoc no va escriure res, defensava l'oralitat per damunt de l'escriptura. Jesús i Buda, dos referents d'una d'aquelles coses que es concentren a l'hemisferi esquerre del cervell, no van escriure mai. I això, sense oblidar, que un dels meus ídols com Francis Scott Fitzgerald va fracassar rotundament com a guionista a Hollywood.
De la seva contribució al guió de la pel·lícula Allò que el vent s'endugué, per exemple, només va sobreviure una frase: «els nostres van descalços i hi ha molta neu a Virgínia». No vull ni pensar què seria en mans de l'Scott Fitzgerald, escriptor però no guionista, de Mailer o de Capote, una història com la del padrí espanyol de 76 anys que volia passar la frontera espanyola la setmana passada amb cotxe i amb una motxilla amb més de 500.000 euros. Tampoc no m'imagino com podria plantejar, un d'aquests grans narradors nord-americans, el futur d'un petit país amb un Govern que té un deute de 768 milions d'euros a finals del 2011 i quines repercussions tindrà per a la banca l'amnistia fiscal espanyola.. Més que res perquè al futur d'Andorra no li cal una novel·la. Li cal un miracle.
Per a més informació consulti l'edició en paper.