IL·LUSTRACIO: JORDI CASAMAJOR

Erica arborea

Quan et fas gran, t'entren ganes de canviar la teva infància. M'agradaria poder dir que era una nena trapella, divertida, coratjosa, plena d'energia i d'inventiva, cor i ànima d'un cercle d'amics. En realitat, quan era petita, em tornava boja pels llibres. Diuen que vaig aprendre a llegir i a escriure a l'edat de quatre anys. En les fotografies que queden de les festes infantils d'arreu de l'any 1980 es poden distingir figures de nens feliços que corren amunt i avall, i una nena, ni trista ni alegre, ni guapa ni lletja, ni grossa ni prima, tranquil·la i seriosa, llegint un llibre en un racó. Sóc jo.

Recordo un llibre d'aquella època: es deia Mel de bruc. Basant-se en la balada de Robert Louis Stevenson, explicava la història d'un poble conquerit que vivia a les muntanyes escoceses, i fabricava una beguda a base de mel de bruc, més dolça que la mel, més forta que el vi. Els escocesos van capturar als dos únics supervivents d'aquella raça exterminada, dos nans, pare i fill, i el pare els va prometre que els donaria la recepta de la beguda (Heather ale, en anglès) si mataven al seu fill. Mort el jove, el vell va confessar que havia demanat que el matessin perquè no es fiava de que el seu fill pogués suportar les tortures i les promeses. Ell, en canvi, ja no tenia res a perdre: i el secret de la beguda tradicional moria amb ell. Filla d'un poble dels conqueridors, d'una ciutat de paisatge pla, la terra on –en les paraules de Josep Sebastià Pons, «gira escoladís el temps callat enllà de la bruguera»– vaig aprendre el nom i l'aparença del bruc a base d'aquest estrany himne a la resistència nacional i a la fidelitat als símbols del teu poble, a base del poema i de les seves il·lustracions.

El bruc (en llatí, Erica) i la bruguera (Calluna) formen part de la mateixa família de plantes amb flor (Ericaceae). En anglès, comparteixen el mateix nom comú: heather. La planta que creix a Andorra té el nom local de bruiera, i és la mateixa que creix a les pinedes dels Urals. La meva segona aproximació literària a aquesta «mata de troncs trencadissos, fulles fines, flors en ramells de campanetes diminutes», tal i com la descriu Jaume Vidal Alcover, va ser la novel·la d'Emily Brontë Cims borrascosos. El seu paisatge –el terreny dels amors impossibles i passions tortuoses– és protagonitzat pels tossals coberts de bruc. Fins i tot el lloc on fou cavada la tomba de la Catherine és descrit (en traducció de Montserrat de Gispert) com a «un verd pendent, a l'extrem del cementiri, on el mur és tan baix que el bruc i els nabius s'hi han enfilat des de l'erm i la torba gairebé el cobreix del tot». Aquell paisatge on Heathcliff no podia viure sense la seva vida, sense la seva ànima, Catherine, era «un talús cobert de bruc al mig dels erms, amb les abelles brunzint endormiscades al voltant de les flors».

A Catalunya, Bruc és el nom d'un municipi la gran part del qual es troba dins del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat. També hi creix la planta màgica dels celtes que li ha donat el seu nom, l'arbust l'escorça del qual és la més resistent de totes les escorces de tots els arbres i arbustos del món. D'allà, prové la història d'un jove timbaler que, amb el seu repic de timbal, i l'eco de les muntanyes, va fer creure als enemics que s'enfrontaven a un exercit nombrós, salvant així el seu poble.

Per a més informació consulti l'edició en paper.