Les ressaques electorals deixen sempre sequedat de vots i marejos de futur, i això passa tant per al qui ha celebrat una amarga victòria com per al que es va ficar al llit amb la sensació d'una dolça derrota, perquè l'endemà les amargors turmenten l'èxit i la dolçor del fracàs perd sucres a cada hora que passa.

La inútil glòria dels socialistes a Astúries es fa evident, encara que també és veritat que em poso en la pell de Mercedes Fernández, i pensar que cada dia, en aixecar, hauria de posar-me d'acord amb Francisco Álvarez Cascos, i ja començo a sentir els primers símptomes d'ansietat.

Al sud d'Espanya, a Andalusia, la dolça derrota de Griñán li permetrà seure a la poltrona de president de la Junta, però no estarà còmode, perquè notarà, al voltant del coll, el dogal d'Esquerra Unida, que no està molt unida que diguem a Andalusia, i que ha estat la gran guanyadora, la que s'ha portat el sant i l'almoina, encara que els d'IU no siguin molt de sants.

Encara més, el PSOE no ha conservat el vot, ni li ha donat la volta a les enquestes, ni crec que espanti la rància amenaça de que ve la dreta, perquè no va funcionar en les anteriors. Crec que el que ha passat és que en el camí de Nadal fins a la primavera el PP ha perdut gairebé mig milió de voluntats, que són moltes.

Estudiar per què ha estat serà un dels assumptes que els ha d'ocupar, de la mateixa manera que el PSOE ha d'iniciar la seva reconquesta, i s'equivocaria greument si el discurs antic que, per malament que ho fem som socialistes i impedim que arribin els conservadors, els sembla que pugui ser vàlid per a la resta d'Espanya.

Però això és una cosa que es veu més clar quan es passen els efectes de la ressaca i la ment està més clara i s'han passat els marejos que produeixen l'embriaguesa de les urnes.