• I d'una amigueta que es diu Esther

Foto: EL PERIÒDIC

Ben mirat quatre anys, si ens hi deturem a pensar-hi, quasi que passen sols en el temps que hi esmercem a pensar-hi. Tampoc cal exagerar però és com allò de la canalla i com creixen, i m'aturo a pensar i fa quatre dies, i poc més que la meva filla començava a mirar-se la bicicleta de lluny i divendres em vaig comprometre a abans de vacances anar a buscar-ne una de nova; hi haurà qui posi el crit al cel, però li vaig prometre una bicicleta si em portava un vuit en Comportament, i m'ha dut un nou per a què no quedi cap dubte que quan es proposa quelcom ho fa. Desprès d'un tricicle heretat de Mariona, una bicicleta heretada de l'Esther i el Martí , i podríem seguir la llista amb els patins, els esquís, quan no els pantalons. Doncs la senyoreta s'ha ben guanyat la bicicleta per a les vacances de Pasqua.

Hora de sopar, i sobretaula familiar; que de voltes penses en què bé que estaria sopar tots dos i poder parlar de tot i res, però això de sopar tres i parlar també de tot i res però en un altre cercle té el seu encant, i no hi ha dia que no acabis descobrint quelcom de nou; avui un cop de pilota ha enviat el berenar a l'altre banda del pati, l'Esther ha decidit de compartir el seu amb la meva filla.

L'Àngela ens ho ha explicat contenta, i abans d'anar a dormir em fa reflexionar que ara entén que una altre nena de l'escola li demani l'esmorzar un i altre dia. Potser ens hem avançat una mica, però crec que a ningú amb fills li sonarà rar el que els seus arribin a casa explicant que un o altre els hi demanen l'esmorzar o el berenar, i de vegades més que demanar exigeixen; la vida ensenya.

Potser caldrà aclarir que l'Esther i l'Àngela van cada matí juntes a escola, una setmana una família duu la canalla, i l'altre setmana a l'inrevés. És una economia en temps, permet doncs avui fer una mica de matinada, demà dedicar una estona a la planxa o fer els encàrrecs, però sobre tot fomenta les relacions humanes i el veïnatge tant oblidat. Sí, perquè a 40 metres de casa viu la família de l'Esther, a vint minuts els seus padrins, potser a una mica més els seus tiets, i entre uns i altres hem anat trobant companyes d'escola, amiguets de cap de setmana, la neboda d'una amiga de casa de tota la vida, un ministre i la llevadora que la va dur al món.

Aquest és el nostre país i la nostra gent, un valor i una riquesa que com la bicicleta, pintada amb pinzell de color blau, una botzina penjant del manillar, va anar enriquint la seva imatge de casa en casa, es va enriquint amb la proximitat d'uns i altres, amb el veïnatge que aquests pocs metres d'una casa a una altra permet, i que molts cops sembla que siguin envoltades d'un mur més imponent que el Casamanya que cada matí ens diu bon dia.

L'Àngela no és que tingui quatre anys, ja ha fet els sis, ¿em volia referir a què podem fer en quatre anys? ¿Passen molt ràpidament o molt a poc a poc? Suposo que com deia l'altre dia, a casa d'uns o altres es viuen molt diferentment, ¿i com ens podem plantejar tot un país, tota una idea, amb una vista a quatre anys?

És una pregunta interessant, potser a fer a l'anterior cap de Govern, el dia de demà, o llegir-ho en les seves memòries si les escriu, però avui penso en el cap de Govern i el berenar de l'Àngela, i m'imagino les trucades, ja em dispensareu però a casa sempre hem trucat, el de telefonar, fa molt fi; les cartes, els correus i el que no cal esmentar, per a molts que no saben que berenar, ni que esmorzar o dinar, i que més d'un cop no saben que respondre a casa seva. ¿Com s'afronten responsablement quatre anys, amb aquesta pregunta?

Crec que aquesta és la pregunta que mai es va fer l'anterior cap de Govern, i que sí es va fer l'Antoni Martí; pensar en governar i dirigir un país o seguir pensant el mateix que a l'oposició, i emprant com a model la trajectòria opositora i no la d'un líder amb la responsabilitat de quatre anys per endavant.

Podríem obrir un debat molt llarg i amb molts matisos, però com Esther i Àngela, un cap de Govern és veí de tots nosaltres, i si hi ha qui ha de demanar un berenar, cal que hi hagi qui pugui oferir aquest, i uns i altres fem el veïnatge i el país que aquest cap de Govern ha de dirigir, però no en una sola direcció; perquè sí que avui potser es fan més visibles els que demanen, però cal que es facin visibles el que saben oferir, doncs tots hem plegat les mateixes xicoies, i un o altre dia encara recordem i gaudim d'una barra de pa, un porró de vi, unes xicoies i uns cargols a taula.

El pensament s'ha avançat a la lletra, però el que està escrit, no cal revisar-ho. I així avui m'he rellegit el discurs del cap de Govern fa uns dies en el primer congrés de DA, i em permeto discrepar en part d'un punt. Tots som part del problema, i tots som part de la solució, l'única diferència és si en volem ser responsables, assumir la responsabilitat i treballar-hi plegats, o seguir permanentment a l'oposició buscant culpables com a resposta a no assumir les responsabilitats.

Aquesta és la responsabilitat que l'Àngela amb sis anys ha sabut despertar prop seu, potser perquè quan va néixer la seva mare la va presentar com «aquí teniu la futura primera cap de Govern», i així s'enceta una vida, mirant endavant amb voluntat i fermesa, amb responsabilitat, no amb culpables. ¿Serà l'Esther ministre? No ho dubto, i del que n'estic convençut és que en aquests anys aprendran a ésser responsables, pel missatge que el hi arribarà des de casa, i des del seu país.

Per a més informació consulti l'edició en paper.