• I ara, passades les eleccions, toquen els Pressupostos, i la vaga general, i...

Foto: NOE

Hi ha els qui es molesten quan escrius que, en el fons, això del canvi a Andalusia –i més encara a Astúries- té poc significat en relació amb el que ens ve a sobre. Per a mi, els titulars se centren, més que en els resultats en ambdues comunitats, en aquestes paraules del primer ministre italià, Mario Monti, assenyalant –li va dir la paella al cassó– que «Espanya dóna motius de gran preocupació a Europa».

Després, davant les pressions diplomàtiques, ha rectificat, però el mal ja està fet: resulta que els passatgers del furgó de cua es barallen entre ells per veure a qui li va pitjor. El que faltava. I, damunt, el del financer-primer ministre d'Itàlia arriba quan el comissari europeu d'Assumptes Econòmics, Olli Rehn, acusa l'Executiu espanyol de «relaxar-se» al seu programa de reformes (tot perquè els Pressupostos no s'anuncien fins a divendres que ve, contra el que el senyor comissari demandava). I encara, per si no fos poc, la Unió Europea ens envia una nova i severa ‘comissió de vigilància', el ‘New York Times' equipara Espanya amb Grècia... i el president de la Generalitat, Artur Mas, llança la seva exigència que Catalunya ha de tenir «les estructures i el poder d'un Estat». Un Estat europeu més, senyor Mas? No m'estranya que, malgrat la seva por a volar, i malgrat els seus bons resultats en les autonòmiques, Rajoy se'n vagi gairebé feliç a passar un parell de dies a Seül.

Ah, i, per cert, la vaga general...

Em sembla que, davant el devessall de males notícies que poblaven el primer paràgraf d'aquest comentari, vaga dir –mai millor o pitjor emprat aquest terme, segons es miri– que l'aturada general decretada per al dijous pels sindicats no millorarà precisament l'estima que ens mostren les afeblides estructures de la UE, ni els col·legues europeus de Rajoy, ni alguns periòdics anglosaxons que últimament semblen tenir-la presa amb nosaltres, els espanyols, als quals se'ns insta a estrènyer-nos el cinturó un parell de forats més.

No, no sóc, en el personal, partidari d'anar a la vaga, però comprenc que una política poc dialogant ha obligat als sindicats, cada vegada menys representatius, a llançar-se per un camí que, no obstant això, saben que no els conduirà a l'èxit precisament. Gairebé la meitat dels espanyols, d'acord amb un sondeig aparegut aquest diumenge, no està d'acord amb aquesta iniciativa d'UGT i CC.OO, solament molt tèbiament recolzada per l'oposició del PSOE, que bastants problemes té ja. I amb prou feines el trenta per cent dels qui tenen treball diuen que pensen secundar aquesta aturada.

Si a això li afegim que el PP, crescut a les urnes i en el seu poder territorial, ha dit per activa i per passiva que no pensa donar ni un pas enrere en la seva reforma laboral, i que, l'endemà de la vaga, el Consell de Ministres exhibirà uns Pressupostos que han d'agradar, pel que sembla, a l'austera Europa, als excessivament fins analistes de Standard&Poor's i fins al sever editorialista en cap del ‘Financial Times', tindrem una radiografia de per a què ha servit aquesta ‘jornada de lluita'. Molt em temo que per a res, excepte per donar munició als enemics dels sindicats, als quals tant els agradaria suprimir-los gairebé per decret. I, clar, perquè els microscopis dels entomòlegs dels ‘caps d'ou' euròcrates segueixin permetent-se donar-nos un clatellot cada dilluns i cada dimarts.

Sí, clar, no oblido el canvi a Andalusia, l'ajustament de les coses a Astúries... ¿què vol vostè que li digui? Que l'important ara serà que les autonomies, com un tot, se submergeixin en l'esperit dels ‘Pressupostos per al 2012', deixant enrere l'era dels virregnats. Però, clar, digui-li-ho vostè a Artur Mas, llançat al pendent del sobiranisme, o a Iñigo Urkullu, que ja es prepara per ocupar, dins d'un any, Ajuria Enea. ¿Com vol vostè que no vegi el panorama amb preocupació?

Per a més informació consulti l'edició en paper.