• Diumenge amb canvi d'hora, trastorns i sense capacitat per a la concentració

Foto: NOE

La meva inquietud no arriba en forma de meteorit gegant, el cometa Elenesi, la caiguda massiva de ferralla espacial o la comissió del 0,5 % en el pagament de targeta de crèdit o de 2 euros per continuar rebent correspondència del banc. Com en el manga del Dr Slump, quan es deixa raptar per les seves hipocondries i les seves pors, la meva angoixa es produeix dos cops a l'any amb els absurds canvis d'hora. Cada vegada m'afecten més. Ja sé que estic en un dels dos grups de risc - nadons i vells- però aquesta hora em destarota. Em dec fer gran. El temps ha emès la seva duríssima sentència: ja no sóc jove i em queda menys recorregut i menys força. He perdut la sensació d'immortalitat que tenia quan era adolescent i he adquirit el sentiment que la vida s'escapa encara que no estic, ni de bon tros, tan acabat com el Max Estrella de Luces de Bohemia que peregrina acompanyat del seu àlter ego, Latino de Hispalis pel Madrid decadent d'una Restauració en fase terminal.

Diumenge 25 de març amb una hora menys i dia llençat a la paperera, sense capacitat per a la concentració i tan sols amb l'afany heroic d'intentar sobreviure a un altre canvi horari. Nit de malsons i insomni. Kekulé va començar a somiar amb àtoms i molècules que s'unien entre ells. Al despertar va veure que acabava de trobar la solució al problema de l'estructura química del bencè. A Mendeléiev, un somni li va inspirar la taula periòdica dels elements i al metge Otto Loewi el coixí, li va permetre resoldre un experiment de neurociència. Jo, a part de malsons, m'he despertat sense saber l'hora que era però amb la certesa que aquest diumenge, per primer cop en molts anys, no aniria a comprar els diaris al Papyros i a xerrar amb el Modest sobre el Barça, les errades dels àrbitres, com l'expulsió a Mallorca de Thiago Alcántara, i el Madrid. El comerç tanca a finals de mes però, per qüestió de les devolucions, ha hagut de deixar la venda de diaris unes setmanes abans. Tampoc no pujaré a Nagol a veure el trial. I això que m'agrada. Però és que cada cop que passo per la zona entre Terra Bogada i Sant Serni, i hi veig algú amb una moto de trial, veig el Jonathan Almarcha.

Em quedo a casa amb la família. El meu suport, el meu refugi, la meva ajuda i el meu equilibri en una setmana de disbarats. Volia anar a veure The Artist, que és una pel·lícula muda, en versió original francesa. Vaig sintonitzar Radio María pensant que l'emissora dels perroflauta o de l'associació que volia muntar un conreu de cànnabis al poble tarragoní de Rasquera i vaig descobrir que era la COPE en versió integrista, neocatecumenal o legionari de Crist. Una veu de locutora que devia ser la reencarnació de la pastoreta Lucía dos Santos de Fátima em convidava a resar tots els parenostres del món perquè l'emissora tingués més noves freqüències. Cada dia s'aprèn alguna cosa. El meu balanç de la darrera setmana inclou que no és perillós despertar un sonàmbul, que les taques blanques de les ungles no és manca de calci o que si beus un vas d'aigua freda quan sues no et mors. Vaig viure durant anys torturat pel record de Felipe el Hermoso que va morir per la ingestió d'un vas d'aigua freda i em vaig quedar aquí. No vaig anar a classe d'història el dia que van explicar que l'aigua estava enverinada i ho he llegit aquests dies en una revista de divulgació.

També he descobert que et pots banyar després de dinar i que no cal que quan vagi a fer esport em posi una gorra al cap. Havia escoltat en un programa de televisió feia anys que molta part de la calor el cos es perdia pel cap. I jo que el tinc de la mida de King Size em vaig comprar una gorra com les del Lluís Llach per no enganxar un bon refredat. Em va costar trobar la talla per al meu caparró i no em vaig posar mai malalt però les meves gorres van ser objecte de les burles diàries dels companys d'esport. Tampoc mai no havia pensat que el primer dia d'obertura de l'estació d'esquí de fons de Naturlàndia seria el 22 de març, quan al Corte Inglés ja fa setmanes que és primavera, i vet aquí, que a la Rabassa cau una nevada impressionant. Finalment, també he comprovat que menjar peix no m'ha fet més intel·ligent ni m'ha donat més capacitat de concentració. Dilluns vaig intentar obrir la porta de l'aparcament comunal del Camp de Perot amb la targeta de crèdit. Dimarts vaig intentar pagar a un centre comercial amb la targeta de la CASS. Dimecres vaig intentar sortir del centre esportiu amb la targeta que tinc per fitxar a la feina i si no fos per la Vera, la recepcionista, encara hi seria i hauria passat allà la neura pel canvi d'hora. Dijous vaig intentar pagar al Bus Exprès amb la targeta de l'aparcament comunal. I divendres vaig intentar entrar a la feina amb la targeta d'un centre comercial. La mala notícia és que perdo facultats. La bona, que no m'han cobrat un 0,5 % de comissió per cada error.

Per a més informació consulti l'edició en paper.