Algunes vegades he sentit la molesta sospita de ser un masclista encobert, quan no he acabat de comprendre la indignació que a algunes associacions feministes els ha produït algun anunci en els quals es recelava d'explotar el cos de la dona. Tinc la impressió que en molts anuncis s'explota el cos de la dona i el de l'home. Almenys, en les apel·lacions a consumir roba, perfums o sabates masculines se solen valer de tipus apol·linis, més prop dels ideals grecs de bellesa que de l'estètica del geperut de Notre Dame.

Prova que homes i dones posseïm sensibilitats diferents és el silenci, al meu semblar lamentable, amb el qual les feministes han respost a la salvatge provocació de l'imam de Terrassa, acusat d'il·lustrar sobre la manera de colpejar a les dones, amb un pal de fusta, però tenint molta cura en no trencar-los cap os, ni a causar ferides que sagnin. Si un rector catòlic, d'un modest i perdut poble, hagués dit, simplement, que si per casualitat el marit colpeja a la dona tampoc és motiu de divorci, presumeixo que s'hagués produït un escàndol de proporcions considerables, acompanyat de les corresponents manifestacions reglamentàries.

Aquest feminisme, tan defensor del laïcisme, sembla sofrir un respecte religiós impressionant, quan es tracta de la religió musulmana. I no vull pensar que, en lloc de ser respecte a la religió islàmica, sigui por a les reaccions d'una manera d'entendre la societat bastant peculiar, perquè les dones mai m'han semblat covardes.

O potser, sí. Amb les barbes del profeta, ni homes ni dones gasten moltes bromes ni abunden les ironies. Però aquesta pusil·lanimitat, m'imagino que no és per por davant les possibles conseqüències, i prefereixo atribuir-la al fet que el feminisme es troba adormit a la primavera.

Per a més informació consulti l'edició en paper.