L'estratègia és una qüestió de posicionaments i de temps. De vegades, tenim l'opció d'escollir, però d'altres és com si no poguéssim triar els posicionaments, com si ens trobéssim obligats a mantenir-los sense haver-los triat.

La veritat però és que sempre podem triar. No val allò de fer el paper que toca per defecte, per allò de què no hi ha més opcions. Sempre hi ha l'opció. Per tant, davant els posicionaments que es mantenen no hi ha excuses.

Tot s'esdevé com si fossin petites apostes davant les diferents opcions que es mantenen en la vida. I així, mica a mica, en el pas dels anys vas configurant un estil, una manera de fer, un corrent que mentre hi ets, no saps segur allà a on ens portarà. Però al final, podràs saber si el posicionament mantingut va ser el correcte o no. Llavors podrem valorar-los amb certitud.

Més enllà de les qüestions personals, que se'ns dubte són molt més interessants perquè són les que ens vinculen la nostra vida. Diuen com un dels temes importants del segle XXI serà una continuació del llegat d'un dels conflictes més intensos del segle anterior.

La pugna entre el comunisme i el capitalisme, s'ha desplaçat en el nostre segle en determinar el posicionament de l'Estat en la societat i l'economia.

És un debat de plena actualitat en les campanyes electorals de França, com en les dels Estats Units. Un debat intens perquè se situa en intensos canvis estructurals que acabaran fent història, si un, per exemple, es creu les afirmacions del president del Banc Central Europeu, qui considera que el model social europeu ja s'ha acabat.

O s'observa com el deute de 15 bilions de dòlars, acabarà per hipotecar el paper de superpotència mundial dels Estats Units.

Aquest debat però no sols és global, també és local. Encara que no es trobem en temps d'eleccions, no podem defugir, també l'hem de fer al nostre país. I és aquí quan s'observen les estratègies dels diferents partits.

Els posicionaments són sempre difícils, tant si està a l'oposició, com si s'està al poder.

Els manuals de teoria política, els que estan escrits abans dels actuals canvis estructurals, centraven la seva estratègia en la política del desgast, del desgast del poder. De fet sempre ha funcionat, és una qüestió de temps, a la fi, tothom va caient i així és com arriba l'alternança.

Però és un posicionament que no em plau. Soc dels qui li agrada arremangar-se les mànigues, del que tria treballar amb persones amb qui no pensava que ho acabaria fent. Perquè encara que s'estigui a l'oposició sempre hi ha feina a fer.

Si hi ha gent que no admet treballar amb el Govern central, ni que sigui per qüestions tan transcendentals com en la reforma de la CASS o l'obertura econòmica, potser ho podrien intentar des de les corporacions locals, i així fer entendre als de la vella guàrdia com estar a l'oposició no és només jugar al lloc del desgast.

Per a més informació consulti l'edició en paper.