Aquesta setmana comença amb eleccions a Andalusia i Astúries. Es decideix si els ciutadans li donen al PP un poder territorial gairebé absolut. Amenaça de supèrbia electoral. Si el PP creix i s'ho creu encara més, els ajustos no tindran contemplacions perquè Mariano Rajoy sucumbirà a la síndrome de l'emperador. Si es produeix un inesperat triomf de l'aliança del PSOE amb Esquerra Unida, la catarsi del socialisme espanyol tal vegada s'interrompi per una lectura equivocada de la seva aparent salvació.

Astúries potser és una altra cosa. El resultat sembla obert. Falta per mesurar la reacció de la ciutadania asturiana davant la descomposició de les dretes dividides al principat. Tot té inconvenients. No veig els avantatges.

Per acabar-ho de rematar, convocatòria de vaga general diumenge que ve. Els sindicats s'hi juguen el prestigi que els queda. I Espanya esbrinarà si la resignació s'ha imposat a la rebel·lió. El carrer i la vaga tenen unes legitimitats que són complementàries amb la democràcia institucional. Però les campanyes de descrèdit de l'esquerra i els sindicats (que ells probablement han facilitat amb els seus dèficit interns) ha fet petjada en una societat en estat de pànic.

És aviat per a un canvi de cicle polític. La socialdemocràcia europea està pendent de François Hollande. Si el socialista guanya a França, hi haurà un far per a aquesta tempesta dels projectes socialdemòcrates. Si perd, el túnel serà més llarg.

El PSOE de Rubalcaba no ha donat mostres de ser diferent de l'anterior. Dóna la sensació de que l'anàlisi del poder intern ha impedit l'eclosió d'una refundació ideològica i política. Els episodis de corrupció a Andalusia poden ser la punta d'un procés anquilosat per trenta anys de poder.

En una setmana tindrem una fidel radiografia d'Espanya. No serà fàcil fer el sedàs entre la por, el cansament, la il·lusió d'un canvi a la dreta i els límits del poder del Partit Popular. No se li pot demanar més a una setmana de març.

Per a més informació consulti l'edició en paper.