IL·LUSTRACIO: JORDI CASAMAJOR

Prunus armeniaca

La pàtria històrica de l'albercoquer és impossible de precisar. Algunes fonts anomenen la Xina i el Japó com a possibles llocs del seu origen, les altres, Corea del Nord o Mongòlia. L'únic que sembla indiscutible i prou ben documentat és que els albercoquers van ser portats a Europa des de l'Àsia per Alexandre el Gran. Els hi va portar d'Armènia, d'allà d'on ve, també, el nom llatí d'aquest arbre fruiter, prunus armeniaca.

A Armènia, l'albercoquer és l'arbre nacional: com els bedolls per als russos, com les grandalles per als andorrans, els albercoquers simbolitzen, per als armenis, la veritable ànima de la seva natura, de les seves muntanyes. Els tres colors de la bandera armènia sovint s'expliquen com el vermell del foc a través del qual el seu poble ha passat a través dels segles, de les passions, de la sang vessada, el blau de la calma i la pau que ha pogut aconseguir, i el groc ataronjat, dels albercocs: no pas de mandarines ni de taronges, sinó dels albercocs, com a representació més idònia del seu paisatge. L'albercoc també simbolitza la força i el desenvolupament de les arts: el festival internacional de cine que s'organitza anualment a Erevan porta el nom de «L'albercoc d'or».

Un dels instruments nacionals més populars dels armenis és el duduk, la música del qual va ser reconeguda per la UNESCO com a un dels tresors del patrimoni cultural immaterial: l'any 2005 el duduk va ser declarat una obra d'art del patrimoni intangible de la Humanitat. El nom armeni del duduk – tsiranapok – que sovint es tradueix com a «flauta d'albercoc», però també es podria traduir literalment com a «l'ànima de l'albercoquer». És un dels instruments més antics del seu grup; és indiscutible que té més de 1.500 anys, i els musicòlegs armenis afirmen que en té 3.000.

Als altres països, el duduk es fabrica de fusta d'avellaner i de pruner, però el duduk armeni, que tradicionalment i sempre es fa de fusta d'albercoquer, té una capacitat única de ressonància. El seu so dolç, una mica més greu que el dels altres instruments tradicionals de llengüeta doble de les mateixes dimensions, s'assembla a la veu humana, i produeix una sensació de misticisme, de solemnitat i grandesa, de tranquil·litat i pau d'esperit.

El so del duduk armeni es va popularitzar gràcies als enregistraments del gran músic Jivan Gasparian, i es va incloure en les bandes sonores de diverses pel·lícules. Entre elles, destaca Gladiator de Ridley Scott, amb la música de Hans Zimmer i Jivan Gasparian, banda sonora que va ser nominada per als Oscars i va obtenir un Globus d'Or. A Armènia, la seva música acompanya cançons i danses populars, celebracions festives i solemnes, bodes i funerals.

A la cultura catalana, l'albercoquer té una importància especial sobretot a les Illes Balears, però també per tota Catalunya. Josep Lozano, de la Llosa de Ranes, al seu bloc http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/141165 hi cita una versió divertida de la coneguda Cançó de l'albercoquer que us deixo explorar per vosaltres mateixos. Al nivell d'una estètica més refinada, recordarem el meravellós poema «Els albercocs i les petites collidores» de Josep Carner, sobre dues nenes que parlen al peu d'un vell albercoquer, en ple juliol. És un poema que ens recorda la dolcesa de tenir a mà, al mig de l'hivern i de la tristor sobrevinguda, «vora el foc rabent», per «bell atzar», a les persones que ens facin reviure la calor i el riure d'estiu, i «un pot amb confitures de préssecs i albercocs».

Per a més informació consulti l'edició en paper.