• Un conjunt equilibrat de tècnica, estètica i ètica, al servei d'humans fets de matèria, sensibilitat i esperit

El materialisme, la industrialització, la sobrepoblació, l'economicisme, les concentracions urbanes, els mitjans de comunicació i altres fenòmens que han caracteritzat el desenvolupament del segle XX han conduït, conscientment o inconscient, a la societat i a les persones que la formen, a una simplificació i esquematització de tot plegat.

Aquest reduccionisme vital i empíric ha fraccionat i condicionat el sentit d'allò real, la matèria; el sentit del que és imaginari, el somni; i el sentit del que és transcendent, el sentiment.

L'entesa, però, de la globalitat de l'arquitectura, ha estat expressada en els nostres dies de diferents maneres.

Per Bruno Zevi (1951) l'arquitectura bella serà la que té un espai intern que ens atrau, ens eleva, ens subjuga espiritualment, mentre l'arquitectura lletja és la que té un espai intern que ens molesta i repel·leix, però l'important és establir que tot el que no té espai intern no és arquitectura.

Per Le Corbusier (1955) l'arquitectura és tot.

Per Miguel Fisac (1972) l'arquitectura és com un tros d'aire humanitzat i cal la seva adequació al paisatge físic i psicològic.

Per Jean Nouvel (1990) l'arquitectura no és un joc d'espais i de volums o l'art d'organitzar l'espai, sinó la introducció dels valors culturals de civilització i de sensibilitat en el que s'ha construït.

Per Peter Behrens es defineix l'arquitectura com a l'art de construir, unificant dos conceptes, l'art de saber, el domini dels temes pràctics, útils i l'art del que és bell.

Per Ludwig Mies van der Rohe l'arquitectura sempre és l'expressió espacial de la voluntat d'una època, i l'arquitectura no té res a veure amb la invenció de formes i considera que l'arquitectura és el camp de batalla de l'esperit. Per Alvar Aalto (1997), en parlar d'harmonitzar el món material amb la vida humana.

Per Ricardo Legorreta (1997), pel qual un espai pot ser maco, però, si no aconsegueix elevar-nos l'esperit, no és arquitectura.

Per Zaha Hadid (1997) l'arquitectura té una certa capacitat per a generar una determinada cultura.

Per Tadao Ando (1999), en dir que l'arquitectura ha de complir una doble funció, ha de construir un espai vital i habitable i alhora conformar un lloc simbòlic.

Per Craig Ellwood (1999), quan expressava que l'art de l'arquitectura és el grau en que una construcció és capaç de transcendir del mesurable a l'incommensurable.

Per Lluís Barragán (2000), en definir que l'arquitectura és aquella harmonia d'elements que, produint poesia, delimiten espais on regna l'esperit.

Per Peter Eisenman (2001) l'arquitectura és teòrica i ideològica i que per a fer-ne cal tenir una idea del món. Una idea sobre el lloc, els materials, la funció i el significat.

Per Jacques Herzog (2002), en considerar l'arquitectura com una experiència personal.

Per Steven Holl (2002) la feina de l'arquitectura és la de crear metàfores materials i espacials d'un món millor.

Per Luís Mansilla i Emilio Tuñón (2003) l'arquitectura com la poesia, és una oscil·lació permanent entre el so i el sentit, entre com es fa i que és; és una oscil·lació permanent entre coses i idees que es produeix entre el món abstracte i el figuratiu, entre el constructiu i les idees.

Per RCR arquitectes (2003) l'arquitectura és l'art de materialitzar els somnis en un viatge de llarg recorregut.

Per Toyo Ito (2005) l'arquitectura i la seva realitat és allò que ets capaç de sentir amb tot el teu ser.

Per Jean Prouvé (2005) l'arquitectura prové de l'interior, l'exterior no es sinó un resultat, un descobriment.

Per Wilfried Wang (2006) l'arquitectura real constitueix part de la cultura i la simbolitza.

Per Anna Bofill i Levi (2006) l'arquitectura és el que més s'assembla a la música i a més reuneix els vessants filosòfics, cientifico-matemàtis i messiànics de canviar el món i de fer coses per a la societat i per a la gent.

Per Kazuyo Sejima (2007), que diu que el més fascinant de l'arquitectura d'avui és desafiar la tendència tant generalitzada de construir sempre el mateix. Fugir dels edificis sense esperit.

Per a Ernst Neufert, en dir les formes de la nostra època han de donar resposta a les necessitats, desitjos i ideals.

L'arquitectura completa és un conjunt equilibrat de tècnica, estètica i ètica.

La tècnica aplicant el coneixement científic o demostrat a tots els àmbits possibles, ciència dels materials, processos constructius, tecnologia estructural, necessitats funcionals, disponibilitats econòmiques, eficiència energètica, confort i higiene d'instal·lacions, gestió de la sostenibilitat, etcètera.

L'estètica aplicant el coneixement artístic o inspirat amb capacitat per a generar sensacions o emocions externes.

L'ètica aplicant el coneixement transcendent, moral o revelat, que intenta donar respostes al que ens transcendeix el que moralment ens condueix ja sigui per acció de la pròpia consciència o de la divinitat, per a la raó i la matèria. L'estètica representa el món de la imaginació plàstica i emocional. L'ètica correspon a l'àmbit de les idees o sentiments o emocions internes i símbols.

En definitiva l'arquitectura completa s'emmarca en la combinació dels tres tipus de coneixement que ens són a l'abast, com no pot ser altrament ja que l'arquitectura és al servei dels humans constituïts de matèria, sensibilitat i esperit, als quals acompanya en el seu trajecte vital configurant-los l'embolcall que els relaciona amb l'entorn.

Les arquitectures completes són, en definitiva, aquelles que es troben configurades alhora per elements tècnics, artístics i simbòlics articulats en un tot.

Per a més informació consulti l'edició en paper.