• Martí insulta, desqualifica amb unes maneres impròpies del seu càrrec institucional

Havia de ser una tarda memorable, d'aquelles que les cròniques taurines de l'endemà titulen: «el maestro destapó el frasco de las esencias».

Tot estava preparat minuciosament, fins al més mínim detall: l'apoderat, els assessors d'imatge i la quadrilla havien fet tot per aconseguir una tarda màgica. La categoria de la plaça i una peña taurina incondicional, tot feia presagiar una tarda triomfal.

Els companys de cartell –de segona fila– s'havien triat exprés perquè ningú pogués eclipsar el prodigi del mestre.

Es tractava, també, de que el seu fervorós públic oblidés la decepció de la seva darrera corrida televisada del mes de setembre.

El guió de la festa se l'havia escrit un –suposat– expert en aquest combat. En un moment de la tarda el mestre diria a la seva quadrilla, aquelles dues paraules magnètiques: «¡dejádme solo!» I en aquell moment començaria l'actuació estel·lar.

Però com el dia de la corrida televisada, els guionistes es van equivocar; és cert que a la peña, als devots del mestre, li agraden aquest tipus d'espectacles; però els entesos, els verdaders aficionados i sobre tot la crítica són molt més exigents.

Al guionista de la cort li va faltar l'elegància d'un Hemingway que sabia elogiar els amics sense desqualificar els altres rivals de la tauromàquia.

El guió era molt simple: dos passes de capa per fer el bonic, una deslluïda feina de picador-carnisser amb el seu contrincant i un parell de míseres banderilles –massa baixes– al brau de Canillo. Per acabar, dos passes de aliño amb la muleta i... dubtes, retorn a la falsedat jesuítica i molt mala punteria a l'hora suprema. I tot això sense baixar-se del cavall.

La crítica ho va veure i no va poder evitar d'escriure el que havia vist. I el que va veure la crítica, van ser una sèrie d'errors impropis d'algú que pretén triomfar, tallar les dues orelles i la cua i sortir per la porta gran.

El que va veure la crítica, i ho va dir, es que el mestre no sap o no vol actuar segons les regles del joc i els rituals admesos.

El que ell voldria és que els seus adversaris s'enfrontessin al toro, mentre ell s'ho miraria des de la barrera. La seva intenció era la de baixar a la plaça a recollir els trofeus.

Però la realitat no és la que escriuen els guionistes de la cort; el que vol triomfar ha de tenir les qualitats i el coratge, per defensar la seva concepció de la política.

El que no pot fer és imposar la seva manera de l'art polític. No compartim ni les seves maneres, ni el seu estil, ni els seus diagnòstics, ni les seves solucions. Hi ha altres alternatives, són les que defensem els socialdemòcrates.

El nou Martí de tarannà autoritari diu que sap el que vol fer, sap quan ho vol fer i sembla que també sap com ho vol fer. Ara, el seu autoritarisme arriba a la pretensió d'obligar tothom a seguir-lo en el seu camí. I la millor manera que ha trobat per convèncer la gent reticent a acompanyar-lo ha estat l'insult.

Martí ha perdut els papers, sembla que l'ha afectat el mal d'alçada, el vertigen de l'èxit. Fa un any va concentrar, en el seu «vaixell dels germans Marx», tot el que a Andorra es movia per la dreta, tallant algunes branques velles i apropiant-se de tot el solar. Durant un any ha regnat sobre un grup aparentment sense tendències, disciplinat, sense veus discordants (a dir veritat, mut); tenia doncs una màquina ben greixada per a l'exercici del poder. Les eleccions comunals, van augmentar –també aparentment, vegis La Massana i Lauredia– la capacitat d'aquesta màquina de poder. Però Martí no en té prou, la còmoda majoria absoluta no li és suficient; en vol més; vol sumar, amb l'argument de la testosterona, l'oposició al seu projecte de contrareformes.

Com malgrat aquesta còmoda majoria no se'n surt, insulta, desqualifica amb unes maneres (i tant que han canviat les maneres!) impròpies del seu càrrec institucional. Desprès de tants anys de dissimulació jesuítica, ara s'irrita, aixeca la veu, es fa l'ofès i adopta un to ridículament agressiu.

En veritat, el que passa és que al líder de DA li manquen conviccions sinceres per actuar com un demòcrata; la seva megalomania (ell l'anomena humilitat) li fa pensar que el que dissenteixi de la seva posició és un deslleial i un covard. Ell dóna la culpa de tot el que passa –a l'Andorra on és ell qui governa– als demès.

Per a ell la única actuació possible en el seu «regne» és la de l'assentiment acrític: la democràcia de l'amén.

Per a més informació consulti l'edició en paper.