Foto: NOE

Llegeixo un prestigiós columnista, que, al meu entendre, de vegades abraça posicions a l'excés extremes, que «els sindicats estan proposant un cop. De mà o d'Estat». Ni més ni menys. No puc compartir aquesta apreciació, que, a més, em produeix una certa inquietud: o no entenem el paper dels sindicats, l'obligació dels quals és, per descomptat, oposar-se a una reforma que tant entusiasme genera en la patronal i que tant debat social suscita, o hem decidit suprimir ja d'un cop de ploma a les organitzacions de treballadors, la qual cosa ens deixaria sense un equilibri imprescindible.

Penso, per descomptat, que els sindicats «de classe» (fins i tot aquesta denominació em sembla ja desfasada) han de replantejar-se moltes coses, en els seus dogmes i en el seu funcionament. És una reforma tàctica i estratègica en tota regla la que necessiten tant CC.OO. com UGT. I per descomptat no penso participar en una vaga general que em sembla inconvenient, inoportuna, precipitada i susceptible de causar més danys que beneficis, especialment pel que es refereix al paper d'Espanya davant d'aquests «mercats» sense misericòrdia o davant dels encara més desangelats «caps d'ou» que regeixen la UE. Tant de bo aquesta «jornada de lluita» (també l'he sentit anomenar així) no arribi a celebrar-se perquè tots ho impedeixen gràcies a la negociació entre les parts.

Però una cosa és discrepar d'una convocatòria de vaga general i d'alguns eslògans de «sal gruixuda» que sentim a les manifestacions i una altra, molt diferent, dir que els sindicats preparen un cop, en connivència –també hi ha qui ho va dient– amb el principal partit de l'oposició. Tampoc crec molt encertada la línia –o la falta d'ella– que està caracteritzant aquesta recent etapa del PSOE, però em nego a compartir les veus que acusen als socialistes d'intentar canviar al carrer el que han dictaminat les urnes.

Estem, em temo, davant d'una nova expressió de les dues Espanyes, les que se situen sempre en els extrems radicals. El que més em dol és comprovar que a qui més s'escolta gairebé sempre és a qui crida més i a qui més es venera és a qui tira la pedra més lluny que ningú. Sobretot, a qui la tira més lluny de la realitat i del sentit comú que ningú.

Per a més informació consulti l'edició en paper.