• L'humor està més mal acceptat quan ha de ser l'antídot contra la ignorància

Foto: NOE

La gran amenaça per a la humanitat no és el vent que tomba ninots de neu a Andorra la Vella o vidrieres a hotels de la Massana. No són els incendis forestals al Pirineu de Lleida, els entramats societaris de Nóos i els frikies que fan grafits a escultures de Dalí. Tampoc no ho és la sequera o la flamarada solar que s'acosta i que pot obligar a desviar avions i a pertorbar les comunicacions telefòniques. El gran perill és anar al migdia per la vorera i veure baixar un riu, com el Nil en plena crescuda, d'aigua bruta i sabó que una dona ha llançat amb una galleda després de netejar una escala de veïns. Per 9,55 euros/hora té llicència per matar i deu ser descendent, almenys de nacionalitat, de la donzella d'El primo Basilio d'Eça de Queiroz. La seva volumetria, que és semblant a la de King África, està envoltada per una roba cenyida, la qual cosa explica que no només el genoma del goril·la revela prou semblança amb l'espècie humana sinó també la complexió. La gran sort és que encara no ha descobert l'existència del Karcher que en les seves mans seria una arma de destrucció massiva. Però ni ella, ni la bossa de plàstic que acabo de comprar per dos cèntims al meu supermercat de capçalera i que se m'ha foradat en ser de mala qualitat, impedeixen que arribi al gimnàs per iniciar l'operació banyador que no és la mateixa que la del biquini, entre d'altres coses perquè jo hi vaig a guanyar pes i musculatura i elles hi van per perdre quilos.

L'experiència de l'any passat a la platja em va deixar tan traumatitzat com el detectiu Charlie Bird Parker de John Connolly. Per sortir de l'aigua, com que sempre tenia fred, em posava un barnús-tovallola com els dels nadons amb una caputxa. Semblaria una cosa d'allò més normal si no fos perquè la caputxa tenia dibuixats ulls, nas i boca com els d'un pingüí. No cal afegir que vaig ser objecte de tot tipus de comentaris mentre van durar les vacances. Tampoc no em vaig salvar de les crítiques sobre el meu físic, els meus bracets com els de Shaggy Rogers d'Scobby Doo, una possible malaltia greu i, amb l'encoratjament d'un banyista d'accent francès del sud que, en veure que llegia La montagne magique de Thomas Mann, em va dir que era la millor lectura quan s'ha superat una tuberculosi.

Davant la impossibilitat de contractar una empresa com Monitor Group perquè gestionés les meves inversions i la meva imatge i, amb l'objectiu d'evitar comentaris insidiosos m'enduc al gimnàs, per llegir mentre pedalo, el llibre Por ti lo haría mil veces d'Isabel Sartorius amb l'esperança que el personal femení que hi va a aquella hora em vegi com algú que està al dia i no com la mòmia descomposta de Brian Jones, el guitarrista dels Rolling Stones. Disfuncionalitat familiar, programació neurolingüística i teràpia cognitivo-conductual són els eixos d'un llibre que vaig comprar pensant que era només marujeo en estat pur i que m'ha sorprès pels seus continguts. Em sento feliç damunt la bicicleta, quasi com una reencarnació d'aquell Laporta de «no estamos tan mal, hombre» quan s'acosta una dona, que per l'aspecte podia ser parenta de la llançadora d'aigua ensabonada, i em diu que per què llegeixo un llibre sobre el consum de drogues, fent referència a les aficions de la mare de la Sartorius. Dubto entre anar de voluntari a ajudar els rebels siris a Homs o en fer-me prestanoms de Dorribo, però li confesso que sóc un emissari del cartel de Medellín i que m'ha descobert i aprofito per demanar-li que si assistís al congrés de DA quina seria la seva postura sobre la rotonda del Pont de Casadet. Mentre intenta desxifrar el significat de les meves paraules em mira com si fos un extraterrestre o un dement.

En breus instants he passat de ser un presumpte drogaddicte a convertir-me en un boig perillós dins d'un gimnàs on, per acabar-ho d'arreglar, el monitor que fa torn fins al migdia i màxim garant de l'ordre està de baixa per una operació d'hèrnia discal. Sense musculman ni els aixecadors de pesos que solen venir en sessió de vespre/nit, la secció femenina està en perill perquè la senyora no triga gens a anar a prevenir les seves companyes. Hi ha un home d'aspecte malaltís, que parla en sànscrit i que llegeix coses pernicioses. Dec ser, en la seva escala comparativa i de referència, com el pervers arquebisbe Oliva de la sèrie de televisió Toledo.

Sempre havia pensat que l'humor és l'antídot contra la ignorància i la barbàrie i que res no desactiva més al Maligne que riure's a la seva cara. Riure hauria de ser el nostre fusell d'assalt AK-47. Però no. Un cop més m'equivoco. A Andorra, ara mateix, l'humor és una cosa subversiva. I me'n vaig del gimnàs amb la sensació que m'he posat de peus a la galleda. Hauré d'anar en compte de no ser víctima d'una altra galleda. La d'aigua bruta i sabó.

Per a més informació consulti l'edició en paper.