Anem cap a un món en el qual cada vegada són més els exclosos i més cínics es tornen els inclosos. Segons les estadístiques oficials, hi ha més de cinc milions d'aturats i aquesta és una realitat dramàtica des de la qual parteixen dos senders que es bifurquen: un és el de la solidaritat o la compassió que fa que s'hagi multiplicat la tasca de Càritas; per l'altre circulen els desaprensius, aquells als qui el malestar aliè no els treu el son. Sobren exemples en tots els estrats socials, però em quedaré amb una dada al Parlament. Tenim seixanta parlamentaris residents en províncies que tenen casa oberta a Madrid i, no obstant això, cobren al voltant de l.800 euros en concepte de dietes de transeünt. Una iniciativa d'UPyD perquè renunciessin al citat complement no va prosperar i va ser titllada –¡com no!– de «demagògica». La coartada dialèctica va ser la de sempre: «és la xocolata del lloro», un ocell que a hores d'ara, de tant engreixar-lo, ha de volar diabètic.

Naturalment, alguns dels diputats que perceben les esmentades dietes van votar, sense tallar-se un pèl, les recents mesures d'austeritat introduïdes pel Govern. És la llei de l'embut. Hi haurà qui digui que és un fet anecdòtic; que hi ha moltes altres partides de les quals es podria parlar. És cert. Podríem obrir un debat sobre altres privilegis que aparella la condició de senador o de diputat (nacional o autonòmic), privilegis amb vista a jubilacions, assegurances de vida, viatges, etc., però no és el cas. El que en la meva opinió crida l'atenció en aquest assumpte és la falta de sensibilitat dels qui decideixen pels altres, però s'exclouen de la part menys agradable que acompanya algunes de les seves decisions. No voldria generalitzar, perquè, fet i fet, tota exageració es revela injusta, però ens agradaria veure els nostres parlamentaris més a prop de la realitat que revela el dia a dia de Càritas, i no «twitejant» des de l'escó o absentant-se quan algú, des de la tribuna, els retreu coses que no són presentables.

Qui per egoisme o cinisme opta per instal·lar-se en el campi-qui-pugui s'exposa al fet que tot això, qualsevol dia, acabi en naufragi. Quan els sacrificis arriben a tots per igual, els ciutadans aguanten; si no és així, arriba un dia en el qual la gent explota.

Per a més informació consulti l'edició en paper.