En un article recent d'un professor de carrera, en Manuel Cruz (Barcelona, 1951) alertava com cada vegada més ens estem transformant en ciutadans de l'instant. D'entrada, considerem com el present és, per defecte, l'única realitat temporal efectivament important, des de la qual el passat esdevé pur romanticisme, i el futur una fabulació.

Instal·lats en l'instant del present, tenim la sensació de tenir un clar coneixement del present, perquè senzillament el vivim en primera persona. Com que l'hem viscut i l'hem experimentat, considerem que ja el coneixem.

En certa mesura, patim una confusió entre coneixement i experiència. Les considerem com dues coses iguals, quan són qüestions ben distintes. Una confusió que se'ns va instal·lar en la nostra manera de pensar, quan totes les coses ens anaven bé.

Però des de l'instant, des de les notícies que llegim cada dia, no n'hi ha prou per entendre la realitat.

Una manera artística que va captar bé aquest instant fugit ha estat recollida per l'artista Helena Guàrdia (Andorra, 1966) en l'exposició que ens va representar en la Biennal de Venècia del 2011. Ho feia amb Ciutat Flotant, un recull fotogràfic, de fotos fetes a través d'un mirall còncau. Mostrava, com un joc de miralls captant l'efímer, una Andorra flotant per l'aire, on al meu entendre s'ha instal·lat la confusió de la realitat opulent del que era el nostre país.

Si al seu moment es va invertir 200.000€ per la Biennal, per mostrar l'Andorra de finals del segle XX, potser no està de menys invertir 1.500.000€ per atreure inversió estrangera, a través de la contractació de l'empresa americana Monitor.

El paral·lelisme s'escau, perquè fins ara hem estat invertint en una ciutat flotant, buscant els miralls teòrics, com els projectes de principis dels noranta del Pla estratègic, o el recent Andorra 2020.

Aquest cop ja no es vol construir cap altre projecte teòric. Es pot entendre bé el què s'està fent, si comprenem els projectes anteriors. Ara es va a buscar directament l'inversor estranger al país, de la mateixa manera que s'està buscant amb èxit, els turistes més enllà dels nostres veïns.

Hem d'intentar que el nostre mirall deixi de ser còncau, i deixar d'estar instal·lats en l'instant del present, per arribar a tenir una imatge més vertadera del nostre país. Només ho podrem fer des del pragmatisme, portant a la pràctica d'una vegada per totes, les teories sabudes.

Per a més informació consulti l'edició en paper.