IL·LUSTRACIÓ: JORDI CASAMAJOR

La vella llegenda romana explica que l'arbocer estava consagrat a la nimfa Cardea, que vivia en un bosc a les ribes del Tíber. La seva aparença seductora atreia als homes al cor del bosc; en arribar-hi, la perdien de vista. Un dia, el déu de dues cares, Janus, es va enamorar d'ella. No se'n va poder amagar. A canvi del seu amor, el déu li va concedir el poder de curar els nens i els embruixats de totes les malalties, espantar les bruixes i esvair tot el mal. Per invocar-la, es tocava tres cops a les portes i els portals de les cases amb una vareta d'arboç.

El més primer dels cirerers d'arboç, però, –l'original, el patriarca–, segons un mite grec que no podem dubtar, brotà de la sang del gegant Gerió, mort per Hèrcules en el desè treball. Les seves fulles verdes i la facilitat que té de rebrotar després d'un incendi o una tala, l'han convertit en un símbol d'immortalitat. Ovidi inclou les cireres d'arboç entre els fruits que menjaven els humans a l'edat d'or, quan a la Terra hi regnava l'eterna primavera. També el trobem al Jardí de les delícies de Hieronymus Bosch.

La fusta d'arboç és dura, de densitat molt alta i fàcil de treballar. S'utilitza en ebenisteria i torneria. «El petit vailet» de la cançó nadalenca («Jo sóc un petit vailet/ cansadet del mal camí, / que vinc amb el meu gaiatet/ adorar l'infant diví...»), diu, a la tercera estrofa: «Si portés jo més recaptes,/ també seria per vós./ Heus aquí el gaiat que porto/ que és de cirerer d'arboç».

El nom llatí del cirerer d'arboç, unedo, procedeix de les paraules edo (menjar) i unus (un), i significa «menjar només un»: referint-se la fama que tenen els fruits de produir mal de cap i d'emborratxar. El cert és que el fruit, quan és madur, conté fins a un 0.5% d'alcohol: es tracta de quantitats molt petites. Per a que emborratxin, veritablement, s'han de fermentar i produir-ne un licor (com, per exemple, el aguardente de medronho portuguès).

Les seves baies serveixen d'aliment, principalment, als porcs senglars i als ocells. La poetessa nord- catalana Simona Gay en fa referència al seu poema «La vinya perduda», del llibre La gerra al sol: ara que no hi és la vinya, «el gaig golut,/ la perdiu roja, / han de cercar per tot el bosc/ grans de ginebra i cireres d'arboç». Simona Gay era el pseudònim de la Simona Pons, germana del poeta que a L'herbari forà hem citat diverses vegades, Josep-Sebastià Pons.

En anglès, l'arbocer es diu strawberry tree, l'arbre de les maduixes. De fet, és una de les quatre espècies distintes conegudes com a arbres de les maduixes (també n'hi ha un que és xinés, l'altre, americà...) És veritat que els seus fruits vermells, de textura terrosa, es poden assemblar a les maduixetes del bosc. Contenen moltes llavors petites . Ara bé, el seu gust recorda més aviat el préssec.

N'hi ha qui troba les cireres d'arboç (també conegudes com a cireres de pastor) una mica «insípides» de gust, i recomana menjar-les acompanyades de natilles de canyella, preferentment casolanes. Triguen un any en madurar; maduren a l'hivern. D'octubre a febrer, a la mateixa branca es poden veure flors i baies madures de l'any anterior.

Al bloc de Carme Rosanas Martí, Col·lecció de moments, hi ha un bonic dibuix d'un cirerer d'arboç, i un petit poema que li dedica: «Recullo fruits vermells/ en un cistell menut./ Assaborir-los sense saciar-me mai./ Les flors, les deixo a l'arbre/ una promesa que perfuma el matí».

Per a més informació consulti l'edició en paper.