• L'equilibri entre ser com els altres i ser diferents continua tenint sentit avui

Foto: NOE

L'evolució històrica del fet andorrà no ha cessat de consolidar-se durant els darrers mil anys, malgrat molts moments delicats i tot i semblar poder desaparèixer en el primer mil·lenni de la nostra era, després que els andosins, el juliol del 218 abans de Jesucrist, rebessin un fort revés en el marc de les guerres púniques d'Anníbal amb els romans, i aquests darrers decidissin romanitzar la península. El fet del posicionament geogràfic de les valls andorranes aïllades en els Pirineus centrals amb accessos difícils i a una alçada considerable i lluny d'importants rutes de comerç i dels centres principals de l'entorn així com el disposar de pocs recursos humans i materials no ha justificat per sí sol aquesta evolució.

Com tampoc s'explica si es miren només els processos d'acumulació de poder i formació de les noves realitats polítiques del nostre entorn des dels senyorius feudals fins als estats i a la Unió Europea actual. Hi ha intervingut a més un tercer factor clau que ha estat la voluntat de ser d'un poble.

Aquesta voluntat de ser s'ha expressat sempre que s'ha pogut a través de deixar clar les diferències.

I aquestes difeèencies que primer, pot ser, han estat petites poc a poc s'han anat fent grans o significatives.

Els andosins, si és que eren un poble creetà, se'n van desmarcar enfrontant-se a Anníbal mentre aquells hi pactaren.

Les relacions de veïnatge, els drets de pastura, els drets de pas ancestrals, l'aïllament intern, la idiosincràsia d'alta muntanya entre planes han forjat una manera de voler ser una mica diferents, per no ser ni com els uns ni com els altres.

Aquest esperit de voler ser una mica diferents per poder ser així lliures dels uns i dels altres, és el que s'ha covat durant segles destil·lant-se a poc a poc, en un equilibri entre voler ser tractats com els altres, o millor, però no sent iguals mai totalment, per a no ser considerats com els altres i poder ser diferents, sense mai acabar-ho de ser ni del tot ni massa. I construir així una ànima nova en un cos semblant, la del poble andorrà, finalment europeus però no comunitaris.

El Manual Digest del 1748 parla de Valls neutres d'Andorra i de la conservació de l'estat de les Valls d'Andorra; de que conserven les citades Valls la seva inapreciable neutralitat; de que no són subjectes, ni governades, per un ni altre monarca, ni de França ni d'Espanya; de que subsisteixen les Valls d'Andorra per si soles, component i constituint una província o Principat a part, o particular sobirania, no depenent en el domini i govern, ni en la via judicial de cap altre, que dels seus estimadíssims Prínceps.

La Constitució aprovada el 1993 pel Poble Andorrà deixa clar en les primeres paraules del seu preàmbul l'actuació d'aquest «amb plena llibertat i independència i en exercici de la seva pròpia sobirania». I en l'Article 1 declara que «Andorra és un Estat independent». I en l'Article 7.2: «L'adquisició o el manteniment d'una nacionalitat diferent de l'andorrana implicarà la pèrdua d'aquesta en els termes i terminis fixats per la llei».

No obstant aquesta independència la Constitució de 1993 és una clara declaració de principis d'integració i homologació internacional. Així en l'Article 3.3 diu: «Andorra incorpora al seu ordenament els principis de dret internacional públic universalment reconeguts».

La tesi de que per a ser lliure o independent cal ser diferent i poder-se justificar com a no igual als altres ha estat bàsica i fonamental històricament sobretot donades les dimensions reduïdes d'Andorra. I continua sent avui més valida que mai perquè a més de justificar aquesta diferència respecte a l'entorn immediat, cal justificar-la respecte al món, sabent que aquest cada dia és més global, és a dir més igual.

La ràpida evolució de la vida actual a escala mundial ens ha de fer ser conscients que l'esforç per saber mantenir, transformar i generar certes diferències que ens justifiquin com a diferents ha de ser proporcional a la voluntat lògica i necessària d'obertura al món i de convergència als principis, normes i valors de la comunitat internacional.

Ens cal estar molt atents i ser especialment hàbils a saber seleccionar i tenir clars quins aspectes es volen homogeneïtzar i quins altres és necessari diferenciar. Tant els uns com els altres, en els dos casos, han de complir en el ser convenients per als andorrans de demà. No han de ser ni artificials ni folklòrics sinó estar fonamentats en permetre poder continuar sent lliures i existir com a ciutadans andorrans i poder exercir també com a ciutadans del món. Per a ser iguals finalment però amb el reconeixement de disposar d'una personalitat diferenciada.

L'equilibri entre ser com els altres i ser diferents continua tenint sentit avui, però cal ser-ne conscients i pensar bé les proporcions i els continguts i aplicar-los amb constància i continuïtat.

¿Com es pot preservar sinó l'Estat independent que pregona l'Article 1 de la Constitució andorrana?

Una llei qualificada sobre la conscienciació i el foment i recolzament de la diferència a nivell nacional per tal de preservar i preparar la independència andorrana futura en podria ser l'instrument més adequat, per defecte de poder disposar dels altres instruments, més prosaics, només a l'abast dels estats de tamany normal.

El fet diferencial andorrà existeix i ha de continuar existint en la mesura que continuarà interessant a les generacions futures d'andorrans el poder ser lliures, tot i pertànyer a la gran família de la humanitat cada dia, per sort, més unida.

No s'ha d'oblidar que la prosperitat d'Andorra ha anat sempre lligada al seu diferencial geopolític.

I interessarà també si aquesta llibertat permet disposar d'un instrument que a part de donar llibertat, i una identitat, permet moure's amb avantatges per aquest món global que avui ja es troba dins de cada casa i cada país.

I és responsabilitat de tots, cada dia, de mirar d'omplir dels continguts escaients el fet diferencial andorrà, començant pels polítics i les administracions públiques, els treballadors i les professions lliberals, entre altres i acabant amb els ciutadans, tots, nacionals i residents.

La nacionalitat és un aspecte important d'aquest fet diferencial i tancar-la en un armari només ens durà a que cada dia sigui més rància i disgustada. En totes les ocasions en que s'ha facilitat la seva adquisició el país hi ha guanyat.

Poder disposar d'una altra nacionalitat de manera provisional, com històricament l'han disfrutat i disfruten legalment els Coprínceps i altres autoritats i com reconeix la Constitució de 1993 pels jutges i magistrats és una possibilitat que no ha de fer por i resoldria moltes contradiccions, interessos legítims i un greuge històric de simple sentit comú. Seria en definitiva obrir al món també els ulls.

Per a més informació consulti l'edició en paper.