• L'any 1980, l'artista va fer la litografia i el cartell commemoratiu del 4t centenari de Casa de la Vall

Joan Miró i Ferrà va néixer el 20 d'abril del 1893 a Barcelona i va morir el 25 de desembre de 1983 a Palma de Mallorca.

La seva trajectòria vital i artística el va conduir, a més de les dues ciutats citades, per Cornudella, Mont-roig, Paris, Montecarlo, Montauban, Nova York, Madrid, Xicago, Praga, Berlín, Londres, Copenhague, Lucerna, Santa Cruz de Tenerife, San Francisco, Los Angeles, Hollywood, Òxford, Tóquio, l'Havana, Boston, Cincinnati, Varengeville, Porland, Estocolm, Berna, Basilea, Terrassa, Cambridge, Venècia, Houston, Milà, Stuttgart, Kassel, Brussel·les, Amsterdam, Santander, Krefeld, Munic, Colònia, Hannover, Hamburg, Niça, Ginebra, Lieja, Sant- Pau-de-Vença, Sankt Gallen, Zuric, Detroit, Joan-dei-Pins, Kyoto, Filadèlfia, Pasadena, Osaka, Tarragona, Montserrat, Knoke-le-Zoute, Minneapolis, Cleveland, Kristeanstads, Passy-Plateau-d'Assy, Lisboa, Humleback, Wichita, Washington, Reus, Céret, Nagoya, Fukui, Florència, Siena, Prato, Helsinki, Buffalo, Mèxic, Caracas, Canes, Edimburg, Kalsruhe i Viena.

Desconec si físicament va estar al nostre país, però el cert és que ens visità artísticament en acceptar realitzar la litografia i cartell commemoratiu del 4t centenari de Casa de la Vall, l'any 1980, a demanda del Consell General , per acord del 8 de setembre d'aquell any.

Això passava en la sindicatura sensible d'Estanislau Sangrà i Font i Enric Paris i Torres sent secretaris Antoni Morell i Manel Mas (Martí 2009).

La impressió hauria estat feta a Son Boter (Mallorca) on es van recollir les litografies de mans de Miró.

Segons la premsa de l'època (Sorribes 1981), s'hauria fet un tiratge de 100 litografies numerades i signades per a les autoritats i 4.000 cartells per als caps de casa. Miró no havia volgut cobrar res i el Consell General va lliurar 400.000 pessetes a la Fundació Miró de Barcelona (Viusà 1981).

Les persones que influenciaren Miró o amb qui es relacionà , foren entre altres, el seu pare orfebre i rellotger, fill de ferrer, la seva mare filla d'ebenista, Joan Prats, Modest Urgell, Josep Pascó, Joaquim Sunyer, Francesc Galí, Josep Aragay, Rafael Benet, Heribert Cassany, Marià Espinal, Josep Francesc Ràfols, Enric Cristòfol Ricart, Josep Llorenç Artigas, Josep Dalmau, Francis Picabia, Rafael Sala, Francesc Domingo, Sebastià Gasch, Pablo Picasso, Pau Gargallo, Pierre Revedy, Max Jacob, Maurice Raynal, Tristan Tzara, Paul Rosenberg, Daniel-Henry Kahnweiler, André Masson, Antonin Ataud, Michel Leiris, Georges Limbour, Armand Salacrou, Roland Tual, Ernest Hemingway, Henry Miller, Evan Shipman, Jacques Prévert, Benjamin Péret, Raymond Roussel, Robert Desnos, André Breton, Louis Aragon, Paul Éluard, Jacques Viot, Giorgio de Chirico, Max Ernst, Paul Klee, Man Ray, Pierre Roy, Pierre Loeb, Tanguy, Duhamel, Hans Arp, Marcel Duchamp, Katherine J. Dreier, Ezra Pound, J. Sweeney, Alexander Calder, Lise Hirtz, Pilar Juncosa amb qui es casa el 1929, Pierre Matisse, Dali, Massine, Joaquim Gomis, Josep Lluís Sert, Christian Zervos, Vasily Kandinsky, Josep Vicens Foix, Robert Genhard, Howard Putzel, Herbert Read, Juli González, L. Fernández, Alfred H. Barr, Paul Nelson, Balthus, la seva filla Maria Dolors, Germaine Hugnet, Gris, Philip Adams, Carl Holty, Stanley Hayter, Jackson Pollock, Adolph Gottlieb, Aimé Maeght, Jean Cassou, Raymond Queneau, J. E. Cirlot, Antoni Tàpies, Margrit Linck, Oskar Dalvit, Rafael Santos Torroella, Walter Gropius, Aldo, Crommelynck, Robert Dutrou, Thomas Bouchard, Joan Gardy Artigas, Jacques Duprin, Joan Perucho, Josep Royo, Joan Brossa, Charles Marcq...

De totes elles, Picasso a nivell artístic, en serà la principal; la seva influència la va reconèixer Miró i expressà en nombrosos escrits. El 1920 deia «A la França actual només venero Picasso, Derain, Matisse i Braque, dels altres tant se me'n dóna». Picasso pel seu costat segons Miró el 1928 «... digué a Dalmau que jo triomfaria i sé que aleshores parlà bastant de mi entre les seves relacions, la qual cosa evidentment em fou profitosa ...» I parlant de l'obra Terra Llaurada «... un dia vingué Picasso a casa i digué que després d'ell era aquest el sol pas que s'havia donat endavant en la pintura».

I fora d'aquestes, l'altra personalitat que admirava Miró és Gaudí. A ambdós els hi dedicà obra com a homenatge, especialment nombrosa a Gaudí.

Joan Miró i la seva obra en part, pot considerar-se continuadora de la recerca plàstica de Gaudí. Ambdós tenen de comú l'ús del color i la forma, utilitzant la natura com a punt de partida, desenvolupant-la en un nou i particular sistema de signes.

I en un altre registre tant en Joan Miró, com en Picasso, els saltimbanquis i arlequins han estat una font d'inspiració, qüestionament, recerca i evolució. En definitiva un element on conflueixin allò imaginari i allò real.

Els arlequins de Canillo i els seus impactes visuals semblen sortits de la simbologia mironiana o de qualsevol tros de la seva obra gràfica, com els signes de Miró semblen abstraccions de les taques de color dels arlequins de Canillo.

La troballa no té res d'original. Ambdues realitats, l‘obra de Miró i els arlequins de Canillo, es fonamenten en la terra i el territori i el que es mou o gira entorn d'ella.

En Miró hi ha la recerca del contrast o l'equilibri entre el que és imaginari i el que és real (Mulet) i la recerca del realisme per l'imaginari, un art cada vegada més viu, colorit, radiant i sorprenent (Fuchs). Com deia Miró el 1917 «l'art de l'avenir, després del grandiós moviment impressionista francès i dels deslliuradors moviments post-impressionistes, el cubisme, el futurisme, tendeixen tots a emancipar l'emoció de l'artista i a donar-hi una absoluta llibertat».

Aquestes formes imaginàries sobre un fons real a la recerca de la llibertat s'emmarquen també en els arlequins de Canillo.

L'obra sobre Casa de la Vall de la qual es feu un projecte previ per al Cartell és un guaix sobre litografia sobre paper i fou adquirida pel Govern d'Andorra el 2001 per 54.091 euros a un intermediari (Martí 2009).

Tal i com s'estructura part de l'obra de Miró (Cirici 1977) la composició del cartell presenta un cel inabastable i infinit que suposa aquí tot el fons blanc, accentuadament blanc, com en poques altres ocasions, amb les lletres que es suporten sobre el terra energètic i tel·lúric que dóna força per destacar-se del blanc que ocupa tot el fons marcant-se amb unes ratlles o taques negres o grises i la figura d'un organisme antropomorf sobre les lletres abastant tota l'amplada i que protegeix del cel on es perden les forces simbòlicament. «CASA DE LA VALL» expressat generant una composició com un tossut ovalat de forma però estabilitzat amb una falca que en priva el retrocés i l'impulsa endavant, que suposen les lletres del «IV CENTENARI» a la part baixa dreta. Segons la premsa de l'època Miró va voler realitzar un homenatge al respectable edifici símbol de la personalitat i independència andorranes (Viusà 1981).

Aquest personatge antropomorf és paradigma d'una cultura i d'una comunitat que expressa un desig d'acció front a la crisi de l'idealisme que testimonia l'antropomorf per les contradiccions històriques que s'acumulen, les quals només es superen per la via del canvi entre les dinàmiques de la generositat front a les del profit.

La vista de l'antropomorf és singularment clara i lluminosa, com equilibrada i contrastada n'és la disposició dels sis colors utilitzats amb domini del negre cal·ligràfic sobre l'eteri blanc, en un marc totalment obert, on tot és possible. I entre els vermells i grocs, clarament catalans, s'obren pas els blaus i verds del cel i la terra andorrans.

Joan Miró i L'escala de l'evasió ens esperen a Barcelona, a la Fundació Joan Miró fins al 28 de març i al Museu d'Història de Catalunya amb Cartells d'un temps, d'un país fins al 18 de març en unes exposicions excepcionals i uns espais més suggerents que mai.

Per a més informació consulti l'edició en paper.