• Una bomba va esclatar en la memòria de Reinhard, la seva dona arribava a la nit

Avís: les línies següents estan lliures d'Omega 3 i parabens. Poden contenir restes d'imaginació, relats de situacions quotidianes reals o de ficció. Desaconsellades pels lectors interessats en polèmica política andorrana. En cas de dubte no cal que consulteu el farmacèutic.

L'origen d'aquests escrits es troba en un hàbitat construït amb material provinent d'unes rebaixes de la setmana blanca d'uns grans magatzems. La base és de percal -lavable a 60 graus- i proporciona a l'escriptor que permet a l'escriptor repassar moments viscuts.

Reinhard Brakemeier estava cansat. Molt cansat. Des de la seva arribada a Madrid no havia dormit una sola nit sencera. Les idees li pesaven, la boira que veia des de la finestra del despatx de l'ambaixada alemanya estava també instal·lada en el seu cervell. Veia un treballador del servei d'escombraries de l'ajuntament de Madrid acoixat a la vorera. Acaronava un gatet que es fregava contra els seus pantalons amb reflectants. Reinhard havia arribat una setmana abans i havia trobat una bona quantitat de dossiers confusos, problemes amb el Goethe Institut, memoràndums d'acords per acabar de tancar i una casa nova on instal·lar la família, que desembarcava aquell mateix dia des de Tòquio, la seva darrera afectació des que va entrar, quinze anys abans, en el cos diplomàtic. Tenia ganes de veure la seva dona i els seus dos fills, però el seu cos i la seva ment li llençaven missatges amenaçadors. O prenia un cafè, o es convertiria en una estàtua de sal i miraria per la finestra que dóna al carrer Fortuny pels segles dels segles. Va renunciar a demanar al seu ajudant que li portés. Més valia que anés ell fins la cafetera i així potser s'acabaria d'espavilar. Va creuar el replà i es disposava a baixar les escales quant una visió el va fer parar de cop. Isabel, la senyora de la neteja, estava agenollada al terra netejant la part baixa d'una columna que sostenia una escultura de Goethe. Dos idees li van travessar la ment. La primera, els problemes pendents amb l'institut que porta el nom de l'autor de Werther i la segona, la semblança de la imatge de Margarita fregant el socle de l'escultura amb el gat que girava al voltant de les cames de l'escombriaire municipal. Aquella senyora de la neteja filipina tenia gestos precisos i felins. Netejava amb suavitat i eficàcia. Neteja. Una bomba va esclatar en la memòria de Reinhard. La seva dona arribava aquella nit i no s'havia ocupat de trucar l'agència per tal de contractar personal de servei. Decididament, necessitava prendre un cafè i alguna decisió.

Lerma estava confosa. Des que la policia s'endugué el senyor de la casa per un presumpte delicte de narcotràfic i havia descobert que no li havia tramitat els papers d'immigració, volia deixar aquella feina es preguntava. Déu sap que tenia capacitat per superar totes les proves que trobava en el seu camí. Des que va marxar de Filipines, de la província d'Isabela, on la seva família viu del cultiu d'arròs, el seu esperit i el seu cos s'havien convertit en un mena de goma elàstica, resistent i adaptada a qualsevol circumstància. Dies sense nits, nits sense son, ordres en desordre. Ja fos per preparar menjar, netejar, planxar o altres coses que mai explicarà, Lerma no tenia temps per dormir ni gairebé per alimentar-se. Kuwait fou per ella sinònim d'unes estances per netejar i per patir en silenci. Mai va sortir d'aquella casa. No sabria descriure-la per fora, ni dir on estava, i encara menys explicar com és Kuwait. Tampoc sap com és Màlaga, on el senyor narco, com ella diu, tenia una segona residència. Anar a Màlaga era fer bosses de viatge, pujar en el cotxe, pujar en un avió, baixar-ne i agafar un altre cotxe en direcció a la casa d'estiu de Los Monteros. Un cop allà, desfer bosses, obrir finestres, netejar i cuinar, cuinar, cuinar. Pels senyors, pels convidats i pels convidats que no volien engreixar-se.

Uns convidats que deixaven sovint el vàter brut, sense molestar-se en netejar les restes del menjar que vomitaven per tal de no perdre la silueta. Després els veia fotografiats a les revistes, en biquini o en banyador, amb titulars que explicaven que estaven descansant a la costa marbellí. Porcs. Li deixaven la canalla a casa. Mentre ella feia les tasques domèstiques evitant que cap crio morís ofegat o electrocutat, ells lluïen el cos a les platges, prim a força de vomitar el menjar. Porcs.

La casa de Madrid tampoc es salvava dels costums bruts d'aquella gent. I no entenia aquella mania de menjar xocolata al llit. Al llit i per tot arreu, vaja. Xocolata aixafada entre els llençols, sota els coixins, sota el sofà. Enganxifós com una mala cosa. De tant en tant encara conservava una mica de paper de plata i era més fàcil de netejar. Però alguna cosa no quadrava en aquells bocins de xocolata abandonats entre llençols. L'olor era estranya i el gust...no sabia què dir-ne. Quan li havien dit que no llencés a les escombraries les restes de xocolata no ha va acabar d'entendre. Les deixava en un racó de la tauleta de nit de la senyora, que sempre en trobava a faltar alguna i l'esbroncava. La Lerma va dir-li que no agafava xocolata. Però els crits van caure sobre ella com pedres afilades. Lerma estava segura que la senyora estava tan nerviosa que delirava. I quan els senyors i les senyores deliren, es tornen perillosos, bé que ho saben les seves carns. Aquell vespre Lerma estava convidada a casa de Joyce. Ella i el seu marit eren d'Isabela, com Lerma, i havien convidat bona part dels filipins de la congregació evangelista per celebrar el seu aniversari de noces. Allà va conèixer la Isabel, que feia hores a l'ambaixada d'Alemanya. Va conèixer la Freda i l'oncle d'aquesta, un senyor d'una seixantena llarga d'anys i tot de gent que van escoltar les darreres novetat de la casa del senyor narco. Freda va comentar que podia buscar-li una casa, tenia contactes que podrien avalar-la. La Margarita va fer que sí amb el cap, si la Freda ajudava, podia posar-la en una llista que estava fent el senyor nou de l'ambaixada alemanya.

El senyor Brakemeier buscava personal per a la seva casa. Lerma va sentir que s'obria una finestra a la seva situació i amb el seu mig somriure va treure d'una butxaca una d'aquelles xocolatines estranyes per que veiessin que no s'inventava res. L'oncle de la Freda va ser el primer en sospitar que allò no era ben bé xocolata. Ho va posar en un plat i amb un encenedor ho va anar escalfant per sobre. El fum i l'olor van esdevenir insuportables. Aquell senyor es va espantar molt i va cridar que no obrissin les finestres. Que aquell senyor cridés era del tot inesperat, allà ningú cridava mai. Els va ordenar que abandonessin el pis de seguit mentre tapava el plat fumejant com podia. Només faltava que algú avisés d'aquella olor a haixix a la policia i allà ningú tenia papers. Escampada de filipins indocumentats per Bravo Murillo. No havien obert les finestres de la casa on estaven. Però Lerma sentia que la seva pròpia ja s'havia obert. De camí cap a casa va resar per rebre una trucada i obtenir una entrevista amb els senyors alemanys.

Continuarà...

Per a més informació consulti l'edició en paper.