Observo des de la distància de Buenos Aires que els espanyols s'han adonat de la que se'ls ha caigut a sobre. Han sortit al carrer gairebé en silenci, sense escarafalls, reflexionant sobre la seva protesta que en síntesi en intuïtiva. És molt més temible el silenci que la cridòria confusa perquè demostra determinació.

Potser la primera malaptesa de Mariano Rajoy ha estat atacar als sindicats. Les organitzacions obreres –que és com se les anomenava quan la lluita de classes tenia vigència–, si alguna cosa han estat és pacients, col·laboracionistes, tranquil·les.

Humiliar-les és una malaptesa perquè fer-les víctimes de la prepotència de la revolució conservadora suscita simpaties cap als diversos moviments sindicals. Són necessaris encara que manifestament millorables.

Els carrers d'Espanya s'han inundat d'una indignació que comença a ser organitzada. A falta de conèixer els pressupostos –amagats amb pany i clau fins als comicis d'Andalusia– el mirall grec és determinant de les protestes.

La humiliació a la qual s'està sotmetent al poble grec és insuportable. I els espanyols no volen que la senyora Merkel governi a través de Mariano Rajoy. ¿Què passarà quan la cancellera alemanya perdi les eleccions i abandoni el poder? ¿Serà massa tard per a polítiques econòmiques que mobilitzin l'economia?

Els espanyols també s'han adonat que la corda de les retallades no es trencarà fins que ho facin ells. Tot va començar amb Zapatero, ara segueixen les retallades, el deteriorament de la sanitat, la brutal reforma laboral ... Però ningú diu on està l'estació final dels sacrificis. Les exigències que deprimeixen a la població són renovades amb cada informe de l'FMI o de la UE.

El capitalisme no té indicis de rostre humà i les estadístiques i les dades comptables estrenyen el nus sobre el coll dels ciutadans. Em fa l'efecte que ahir, en les manifestacions de tot Espanya, els ciutadans han dit «! Prou!».

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.