Espanya assisteix admirada i expectant aquest cap de setmana al congrés quadriennal del PP i es pregunta com és possible que en el curt espai comprès entre maig o juny de 2008 i els dies actuals aquest partit hagi enganxat tal canvi fraudulent. En aquell conclave de València les coses les tenien molt crues i el lideratge de Mariano Rajoy estava a punt d'ensorrar-se. Havien patit dues derrotes consecutives després d'aquella majoria absoluta del 2000 i això passava una factura irresistible. Sense pena ni glòria va sortir d'aquell tràngol gràcies al suport de gent com Francisco Camps, que van contrarestar l'ofensiva de gent com Esperanza Aguirre. Molt pocs mesos després s'obriria una etapa nefasta per a Espanya –la crisi econòmica– però providencial per al PP i per a Rajoy. Tothom sap que Zapatero sense crisi hauria arribat triomfant a les següents eleccions generals.

És evident, encara que ells no ho diguin ni ho reconeguin mai, que l'ascensió i posteriors victòries del PP s'han degut exclusivament a la gran crisi, en la qual mai van ajudar al Govern ni gens ni mica, al revés del que ara fa Rubalcaba amb ells. És veritat que el Govern de Zapatero podria haver-ho fet millor. Però és veritat que de tota manera hauria perdut les eleccions, ja que la dimensions de la crisi ho feien inevitable. Doncs bé, malgrat tot, el que a Espanya li interessa és que el PP surti bé del seu congrés i que s'enforteixi perquè pugui governar millor i que no arribi a trobar-se mai en una tessitura similar a la de l'anterior Govern davant les conseqüències de la crisi. És el que sembla pensar Rubalcaba, si més no obra en conseqüència amb això. Amb que ja saben també el que jo penso i desitjo, per pur patriotisme.

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.