Per a Teresa de Urrea, priora del monestir de Sixena, els problemes econòmics del convent no eren cap novetat. Jaume I havia ordenat el 1270 una sèrie de mesures d'austeritat. El monestir era aristocràtic i s'hi concentraven dones de les millors famílies de la Corona d'Aragó i també de Castella i Navarra. Les despeses, però, eren tan grans com la seva influència. El rei va ordenar que en el termini de 5 anys no s'admetés cap religiosa si no era per conveniència del monestir, és a dir, que aportés una bona dot. No es podia demanar préstecs i calia ser especialment curós en el comptabilitat. I, en el termini d'un any, també tenien prohibit donar queviures a cap cavaller. Eren mesures urgents.

Teresa de Urrea fou nomenada priora vint anys després, el 1292, però ja coneixia les dificultats de la gestió d'un patrimoni que alts càrrecs de la corona, com Guillem de Montcada, volien explotar al seu grat. L'enfrontament entre els habitants de diverses contrades per l'ús dels recursos del convent era continu, la defensa d'un monestir on confluïen totes les forces de poder no era fàcil. Sempre hi havia gent disposada a aprofitar-se de la situació.

Les enemigues internes de Teresa van aparèixer molt aviat. Una altra membre de la comunitat, Maria Martínez, va aconseguir el suport de moltes monges, queixoses de la duresa de la Regla, que es van rebel·lar contra la priora. Potser van trobar un motiu perquè en una ocasió va fer tapiar les portes perquè les monges no poguessin sortir i a més fou acusada de no proporcionar ni aliments ni abric a les professes. Les actuacions no sempre eren idònies i l'exercici del poder creava, com ara, grups que volien obtenir-lo.

Entre administrar els béns, intentar fer la pau al convent, discutir amb els senescals, la priora havia d'escriure al rei Jaume II, que la tenia en molta estima perquè va mirar molt pel monestir. El rei fins i tot va decidir lliurar una de les seves filles, Blanca, a la vida conventual. Era una nena de cinc anys d'edat. Teresa la va haver d'educar i informar el rei dels progressos i humor de la criatura fins que la va succeir com a priora, als vint anys. És una precocitat que reflecteix com els interessos dels estaments dominants, l'església, la monarquia i l'aristocràcia estaven entrelligats permanentment. En aquest microcosmos, les tribulacions de la priora no van cessar, el sistema no semblava sostenible, però el cas és que el convent encara existeix. ¿Ha canviat tant?

Per a més informació consulti l'edició en paper.