• La celebració de les primeres proves de la Copa del Món d'esquí alpí femení és un bon exemple

Des del 1993 el poble andorrà pot connectar-se directament al món aprofitant un nou i propi canal, després del reconeixement de la seva personalitat a nivell internacional. Si fins llavors la connexió d'Andorra amb el món es feia de manera indirecta o a través del seu entorn, a partir d'aquell moment es va poder fer directament i amb qualsevol punt del món, definitivament i obligadament en qualsevol dels dos sentits.

A les capacitats individuals de relació amb el món, aprofitades des de sempre pels andorrans i, que no haurien de parar de desenvolupar-se, s'hi pot afegir ara les capacitats extraordinàries que ofereix la condició d'Andorra com a estat sobirà dins el concert internacional.

La celebració de les primeres proves de la Copa del Món d'esquí alpí femení, aquest cap de setmana a Soldeu, amb la seva important repercussió tant esportiva com publicitària i econòmica, tant mediàtica com psicològica i identitària en els moments actuals de crisi financera, immobiliària i de model de creixement, és un bon exemple de com connectar bé Andorra al món.

I és una mostra de com per arribar-hi cal que hi hagi prèviament una sòlida trajectòria, feta d'esforç concret en l'aportació de diverses generacions del seu treball, il·lusió, enginy, recursos, superació dels fracassos i ser en el moment oportú en el lloc escaient tot demostrant que s'està preparat per fer front al que sigui.

Des de la primera pista oberta a la Vall d'Incles el 1931, la creació de l'Associació Esquí Club Andorra el 1932, la primera competició internacional el 1936, la creació de l'Esquí Club Envalira el 1945, el reconeixement per la Federació Catalana i el Comitè Pyrénées-Est el mateix any, el primer curs d'esquí donat pel campió Jaendel l'any 1946, la participació d'un equip andorrà a la Molina el 1946, el primer concurs de Pasqua, l'obertura de pistes a Arinsal, el Pas de la Casa i Ordino, la competició Franco-Espanyola-Andorrana el 1950, la proclamació de Francesc Viladomat i Lena com a campió d'Espanya el 1951 amb un total de 20 campionats al seu haver, la participació de corredors andorrans als jocs Olímpics representant Espanya entre el 1952 i el 1964, el primer telesquí estàndard del 1957 entre el Pas de la Casa i el Coll Blanc, Lluís Viu i Torres amb vuit títols de campió d'Espanya a la dècada dels 1960, la creació d'Ensisa el 1964, la revista Neu entre 1952 i 1971, la celebració dels Campionats d'Espanya el 1962, els primers Campionats Escolars d'Andorra el 1963/64, l'entrada de l'Esquí Club Envalira a la Federació Internacional d'Esquí el 1965, la declaració del Consell General de l'esquí com a esport nacional el 1965, l'obtenció de l'organització anual d'una cursa FIS puntuable el 1967, el canvi de nom de l'Esquí Club Envalira per Esquí Club Andorra el 1968, la primera participació d'una selecció andorrana als Campionats del Món a Val Gardena el 1970, la creació de l'Escola Nacional d'Esquí el 1969 que s'institucionalitzarà amb l'Escola Nacional Andorrana d'Esquí (ENADE) el 1974, la creació del Soldeu Esquí Club i el Club Pirinenc Andorrà el 1970, la creació del Comitè Olímpic Andorrà el 1971 i el seu reconeixement pel Comitè Olímpic Internacional el 1975, la creació de l'estació d'Arinsal el 1973, la participació d'Andorra als Jocs Olímpics d'Insbruck el 1976, la primera travessa Ransol-La Serrera el 1976, Jaume Ros i Puigsubirà cinc cops campió d'Espanya, la creació de l'Esquí Club Pas de la Casa-Grau Roig el 1976, l'ampliació del sector de Riba-Escorjada de l'estació Soldeu-El Tarter el 1981, la creació de l'estació de Pal el 1982, la d'Ordino-Arcalís el 1983,la creació de l'Esquí Club Arinsal-Pal el 1983, la creació de la Federació Andorrana d'Esquí i d'Esports d'Hivern el 1988, la creació de l'Esquí Club Ordino-Arcalís el 1990, Vicky Grau i Muxella campiona del món escolar el 1991 en gegant i eslàlom, campiona de França júnior de gegant el mateix any, la unió de les dues pistes d'esquí de La Massana el 1992, l'inici del trofeu Borrufa el 1992 a Ordino-Arcalís, la creació de l'estació d'esquí de fons a La Rabassa el 1994, la creació de l'escola de Formació de Professions Esportives i de Muntanya el 1995, la creació del Club Esportiu Sant Julià de Lòria el 1995, les jornades de la joventut Europea el 1995 prova FIS, la prova internacional de veterans del 1998, els campionats d'Espanya absoluts el 1998-1999, Laia Santuré campiona del món junior el 2002, les proves del Campionat d'Europa des del 2002 (DEA 2006) fins a les proves del món d'esquí de muntanya celebrades aquest passat mes de gener, posen de relleu que s'ha pogut arribar on s'ha arribat, 80 anys després, gràcies a la contribució de moltíssimes persones que han sabut perseverar individualment i col·lectivament creant institucions, empreses i entitats que tot i semblar no ser-hi hi són.

I hi són tangiblement i intangiblement, relligades en una aspiració comuna i de país.

Les obertures que necessita Andorra són d'aquest tipus, en tots els àmbits. Específiques, treballades i amb molta complicitat.

Han de ser progressives i contínues, sense preses però sense badar, oportunes i selectives, assumibles i assumides, mobilitzadores des de l'excepcionalitat fins a la quotidianitat. Amb agents i protagonistes desperts i que sàpiguen a on van i con hi volen anar. Amb capacitat de somniar i d'arriscar però també d'obtenir resultats i d'unir i formar una xarxa cada vegada més gran capaç de ser llençada al món per a retornar, per a ser repescada. Una xarxa que si se sap enllaçar bé ella sola servirà per enviar i rebre alhora, per connectar Andorra al món. Connectar Andorra al món indiscriminadament i individualment ens pot portar més problemes que avantatges.

L'obertura hauria de fer-se tenint consciència dels clústers d'activitats que existeixen al país, potents i amb capacitat de sortir o que volem que existeixin a dins del país. La visió de clúster o agrupament de parts d'un mateix camp econòmic units entre ells per relacions de complementarietat o competitivitat que es reforcen i mantenen la identitat del conjunt, obert a desenvolupar-se, ens hauria de servir per poder disposar d'una visió global i alhora no perdre l'estructura en la que es sosté l'economia d'Andorra. Cal identificar els clústers andorrans i recolzar-los obertament.

Ser clúster implica tenir-ne consciència i voler-ne exercir. Potenciar els clústers, que tenim i volem continuar ampliant i els que volem articular, és clau per tenir garanties de sobreviure en el món, dins del qual, el primer que hem de tenir i no perdre és una identitat, també econòmica. Només la unió garanteix la força, la competència i la continuïtat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.