No es tracta de pertànyer o no al club de fans del jutge Garzón. Es tracta d'expressar certes perplexitats que cauen del seu costat. Al seu favor, vull dir, perquè aviven la fonamentada sospita que ha sofert una espècie d'escarment d'els qui la hi tenien jurada en el seu propi estament professional.

Perplex es queda un davant el fet que, després de trenta anys en l'exercici actiu de la Judicatura li empaperin per tres causes diferents en tan poc temps. O que la iniciativa dels retrets penals venja d'acusadors particulars, mai de la Fiscalia (acusació pública).

Si ens cenyim únicament al cas de les escoltes, pel qual se li condemna a 11 anys d'inhabilitació, perplex es queda un davant la inquietant coincidència d'advocats de presumptes delinqüents (cas Gürtel) amb els magistrats del Tribunal Suprem en el mateix retret penal a Garzón (parlo de coincidència, no de front comú). I perplexitat és el que causa constatar que en l'operació judicial desencadenada contra una trama de corrupció massiva el primer que cau és el jutge que tractava d'investigar-la. En fi, tampoc queda un molt tranquil en constatar que per la mateixa conducta a ningú se li ocorri anar contra altres dos jutges: el que va recolzar les escoltes entre defensor i defensat i el que va decidir prorrogar-les.

És veritat que no es condemna a Garzón per haver investigat una trama corrupta vinculada al PP sinó per haver vulnerat el dret de defensa, no importa en quin assumpte. Però també és veritat que les circumstàncies que concorren (dues causes per prevaricació i una per suborn), amb evident rerefons polític i ideològic, fan inevitable dubtar de si s'hauria actuat així en el cas de conductes similars d'un jutge en assumptes relacionats amb el PSOE, que tampoc falten.

D'altra banda està l'espinós assumpte de la prevaricació, com un tipus penal tan vinculat als processos d'intenció subjectiva. ¿Com demostrar que es va cometre aquest delicte, el més greu que es pot imputar a un jutge? Dit sigui amb tots els respectes, la sentència que vam conèixer aquest dijous no ho demostra en absolut. Simplement s'afirma que la decisió de Baltasar Garzón (ordenar les escoltes) va ser un acte «arbitrari» que vulnera el «dret de defensa».

Per a més informació consulti l'edició en paper.