• Lerma havia explicat a les seves amigues de l'església l'ensurt i el disgust pel robatori

Avís: les línies següents estan lliures d'Omega 3 i parabens. Poden contenir restes d'imaginació, relats de situacions quotidianes reals o de ficció. Desaconsellades pels lectors interessats en polèmica política andorrana. En cas de dubte no cal que consulteu el farmacèutic.

L'origen d'aquests escrits es troba en un hàbitat construït amb material provinent d'unes rebaixes de la setmana blanca d'uns grans magatzems. La base és de percal -lavable a 60 graus- i proporciona a l'escriptor que permet a l'escriptor repassar moments viscuts.

Era el seu aniversari, però per a ella i el seu entorn, era el seu cumple. Feia cinc anys i havia decidit que era una princesa o pimpessa, segons la seva pronúncia. La Siena celebrava el seu cumple envoltada dels amiguets amb una festa en la qual la seva mare, la Chloé, havia declinat el color rosa sobre tots els objectes de decoració i els pastissos. Un element estava pertorbant les hores prèvies a la festa infantil. La Siena estava inquieta i no s'apartava de la finestra de la seva habitació des d'on podia vigilar l'entrada de casa. La Mama havia lligat un globus preciós a la porta de l'entrada de la casa. Un globus gloriós, preciós, amb la forma de la carrossa de la Ventafocs, la de Disney©, amb la princesa que saludava des de dins. Era la forma d'indicar als convidats que aquella casa indicada. El globus fascinava la nena per la seva bellesa. Una bellesa que al seu entendre, la podia convertir en objecte de desig del lladre. Des que la Siena va saber que un lladre de debó havia robat algú de debò, tenia por que les seves coses maques desapareguessin. Fins aquell moment els lladres formaven part dels contes o de les notícies de la tele, però dos dies abans, un lladre havia robat la bossa de mà de la Lerma. Així que en aquells moments la Siena, que havia sentit la conversa dels seus pares sobre el robatori que havia patit la seva cangur, tenia molta por que aquell globus que onejava a la porta de casa desaparegués.

Lerma havia explicat a les seves amigues de l'església l'ensurt i el disgust que encara sentia pel robatori. La congregació evangelista on té els seus principals ancoratges socials, és el refugi que la va acollir des del primer dia. Va arribar a Barajas amb una nota endreçada amb pulcritud entre els documents de viatge i el seu passaport. La noteta doblegada en quatre portava inscrits el número de telèfon, l'adreça i el nom de la més antiga de les emigrants filipines. Era i és la «jefa», la protectora i la guia de les dones que busquen feina en el servei domèstic de Madrid. La seva bona reputació és sòlida tant entre els feligresos evangelistes com entre les cases que contracten servei. Estar sota la seva ala va ser la resposta a les seves pregàries mentre volava en un seient de la classe turista de la Qatar Arways. Hores interminables en les quals somiava amb poder-se rentar de l'olor de l'avió i separar-se de tantes persones assegudes al seu voltant que parlaven, tossien, mastegaven, entraven i sortien del lavabo. Hores durant les quals s'abstreia de tanta humanitat acumulada en la cabina de l'avió, resant per trobar bona acollida a Espanya i ajuda per afrontar el desconegut. Tant bon punt va recollir les maletes de la cinta transportadora i va localitzar, gràcies als pictogrames, la sortida de la terminal, va buscar una parada de bus per arribar al centre de la ciutat. Però va veure un munt de taxis fent cua i tots portaven el cartell de «libre». Increïble. Tots «libre», eren diferents dels jeepneys filipins, semblaven cotxes còmodes i nous, cosa que la va fer dubtar. Però la paraula «libre» formava part del seu vocabulari habitual així que es va adreçar al primer taxista amb qui va creuar la mirada, el primer de la fila. Va resultar ser un senyor molt educat i pacient que es va esforçar en atendre les indicacions de Lerma. Voltes i voltes fins arribar a Bravo Murillo. Va baixar del taxi adreçant el seu migsomriure al conductor, agraïda per la seva inesperada amabilitat. Però la mirada del conductor va anar canviant a mida que treia les maletes del darrera del cotxe i quan Lerma li va dir adéu amb la mà, aquell senyor amable va trobar la manera de significar l'opinió que tenia de la gent que marxa del seu taxi sense pagar. Lerma es va quedar petrificada i no tenia recursos lingüístics per conversar amb el taxista. Quinze euros amb setanta cèntims. Va pagar quinze euros amb setanta cèntims. Es va sentir robada. ¿Per què el taxi lluïa el cartell de «libre» si feia pagar? Els taxis «libres»eren gratuïts, per això eren «libres». Es va sentir robada, agredida, i va entrar a l'edifici on cansada i fragilitzada. Quan va entendre que a Madrid, a diferència de la seva ciutat natal on els jeepneys i els cotxes «libres» són gratuïts per als autòctons, els taxis fan pagar tothom, aquests van esdevenir objecte de la seva animadversió.

Així que quan anys més tard, a la FNAC de Callao, va descobrir que havien rebentat la seva bossa de mà i li havien pres els tres-cents euros que portava, va tornar a sentir la ràbia sorda que va sentir amb aquell taxista. No va notar res quan un ganivet rebentava la seva bossa per sota i desapareixia la seva cartera. Quan va arribar a la caixa amb una tablet de preu rebaixat amb la qual esperava veure's i parlar cada dia amb la seva família via skype, la impressió la va deixar sense veu. No la va retrobar fins que va seure davant un té calent i ensucrat que les seves amigues li van servir. A poc a poc, les pantalles tàctils estaven posant en contacte aquelles dones amb les famílies que estaven a les Filipines. Lerma, com les seves amigues, havia estalviat per poder aprofitar els avantatges de treballar i viure en una casa amb wifi.

La festa de la Siena havia estat un èxit i les mares havien ajudat la Chloé a recollir i a passar l'aspirador. Però l'endemà, la Lerma va decidir fer una repassada al saló. Portava anys fent neteges i repassades als salons de les famílies que la contractaven. A la butxaca esquerra, el drap de la pols. A la butxaca dreta, el producte abrillantador. És una forma de començar el dia que la fa sentir segura. L'ajuda a mesurar la confiança que ha guanyat des del dia que va començar a treballar en la primera casa de Madrid. Una casa a la qual va arribar durant molts dies, al matí, amb un spray de Pronto acabat de comprar. Un Pronto cada dia per entrar en aquella casa on el saló sempre estava brut als matins, després de l'esbarjo a cop d'alcohol i d'altres substàncies dels propietaris i dels seus nombrosos convidats. Lerma netejava amb l'esperança vana que l'endemà la seva feina continués lluint. La notícia de la inhabilitació del jutge Baltasar Garzón la sorprèn tot i que no entén gaire la complexitat del procés. Però sobretot li porta records d'aquells temps en els qual encara no havia obtingut els papers que legalitzaven la seva situació a Europa. Temps era temps quan treballava per un presumpte narcotraficant, en què entenia amb dificultats la llengua castellana, quan marxava d'aquella casa ben entrada la nit i la senyora repetia sempre la mateixa frase: «mañana por la mañana, pronto!»

Continuarà...

Per a més informació consulti l'edició en paper.