• Aquests dies convivim amb el fenomen meteorològic i les seves fortes ràfegues

Cansat de comptar quants zombis ha matat el policia Rick Grimes a l'episodi de The Walking Dead, el comandament a distància em porta fins a una cadena que ha recuperat Canción triste de Hill Sreet, la sèrie del mític capità Furillo. A l'inici de cada jornada laboral hi ha un sergent que acaba la distribució de les tasques als policies amb un «...i parin compte allà fora». No es devia referir als atracadors, xoriços, heroïnòmans ni proxenetes sinó al vent. Sembla mentida que una cosa tan emprenyadora, que tot ho sacseja, que tot ho esbatana i que se't posa per tot arreu pugui haver inspirat tants poetes, escriptors, haver donat títol a pel·lícules, cançons i llibres. Els darrers dies, en alguns punts d'Andorra, ha estat més perillós que un tren de rodalies a Catalunya perquè ha arribat a ratxes de més de 200 quilometres per hora.

És molt maco quan és una brisa marina o quan fa calor, en ple estiu, però quan bufa a aquesta velocitat es converteix en una cosa perniciosa per a la humanitat com Intereconomia, el partit nacionalsocialista alemany, el Fary o Jiménez Losantos. Anar pel carrer és patir més que Lord Jim i Nostromo junts davant la possibilitat que et caigui un test, un fanal, el vidre d'una marquesina de la parada del clípol, un rètol o alguna cosa pel cap, sense que els éssers humans que som aquesta rara combinació de biologia i consciència i que hem inventant els notaris, els contractes blindats, els dipòsits a termini fix, les primes de risc, els plans de pensions, les assegurances mèdiques, les d'accidents i les alarmes antirobatoris no hàgim trobat cap cosa per atenuar els efectes del vent. Ja ho advertia, abans que els productors decidissin acabar la sèrie, el doctor House quan canta al seus col·legues la cançó dels Stones You can't always get what you want (no sempre s'aconsegueix el que es vol). I davant la incapacitat d'aturar el vent, el que jo vull és tornar de la feina a casa. El que és habitualment una còmoda passejada de cinc minuts s'ha convertit aquests dies en un calvari, un via crucis. Durant el camí penso en els insectes que tot i que no tenint una columna vertebral, són els únics, a banda d'Indiana Jones, tancat en una nevera, capaços de sobreviure a una catàstrofe nuclear i potser al vent.

Nostre senyor m'expressa la seva solidaritat i arribo a casa sencer però amb un aspecte a mig camí entre un runner de Metallica, un predicador victorià i Phileas Fogg, i amb el cos idèntic a un ou poché. Però com si fos el Vronsky d'Anna Karenina, la meva desgràcia comença quan tots els meus anhels han estat satisfets. El vent ha assecat les plantes del balcó que se'm moren com a la cançó de Mazoni, el radiador de l'habitació està hemiplègic, és a dir la meitat d'ell està fred i el soroll a casa quan hi ha vent és comparable al del lavabo del Directbus. Per això quan poso la rentadora i centrifuga tinc la impressió que canta la Traviata, acostumat als laments, udols i gemecs de l'exterior. Més que un pis allò ja sembla la casa dels tres porquets perquè dóna la sensació que d'un moment a l'altre se l'hagi d'emportar el vent de la mateixa manera que l'eslàlom gegant de divendres al matí de la Copa del Món d'Esquí Alpí femenina de Soldeu. Dormo poc i malament. Em llevo tan espès que puc confondre l'ètica amb l'estètica, el secretari amb el subsecretari, la poesia amb el teatre, el territori amb el mapa, els feiners amb els festius, l'au amb el peix, el vertebrat amb l'invertebrat, el pobre amb el ric, el polític amb les xarxes socials i el mamífer amb l'ovípar. Em plantejo qüestions de gran transcendència filosòfica com saber si és millor ser colpejat en el cap per una ampolla de cervesa buida o per una de plena, si es pot fer levitar lliurement una rata viva amb l'ajuda de forces magnètiques, o si els terratrèmols són causats pel moviment de la cua dels peixos gats i les ventades per alguns comentaris anònims a les edicions digitals dels diaris.

Moltes més nits així i acabaré com Nietzsche que escrivia sobre la metafísica de l'aire o la llum de Torí i, de la mateixa manera que l'hipocondríac, demana de genolls, un diagnòstic al metge, jo suplicaré que s'aturin aquestes ventades. Em solidaritzo amb els empordanesos tocats per la tramuntana, amb els habitants de Tarifa i amb l'aparell que va mesurar el passat dia 7 una ràfega de 216 kms/hora al Port d'Envalira i m'hauré d'encomanar a algun deixeble de Freud. Va ser ell qui en un famós i àmpliament difós article explicava que el narcisisme de l'home ha patit al llarg de la seva història tres grans ferides: la primera, va ser descobrir que no érem el centre de l'Univers, plaça que ara correspon a l'Illa Carlemany; la segona, que descendíem del mono i en el meu cas potser de Floquet de Neu perquè cada cop tinc més cabells blancs; la tercera, que la nostra existència no la dirigeix el «jo», sinó els bancs. Divendres passat vaig descobrir la quarta: que un fenomen meteorològic com el vent em pot tombar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.