• La seu del Consell General s'està obrint a esdeveniments de caire cívic i cultural

Dimarts. Dos quarts de set de la tarda. Sergi Mas i Ermengol Puig enfilen el carrer de la Vall en un particular pelegrinatge cap al Consell General que desafia el fred i el vent. Jo també hi vaig, al Consell General, amb un doble propòsit: tornar-li una fotografia a la Mariona González i, de passada, veure com pinta el col·loqui sobre l'experiència d'haver participat a la Biennal de Venècia. Un acte que s'ha organitzat aprofitant que el vestíbul de la seu parlamentària acull, fins al 17 de febrer, les obres de Francisco Sánchez i Helena Guàrdia. Confesso que el fet d'haver-me trobat el Sergi Mas m'ha acabat de convèncer. Bàsicament perquè així podrem xerrar una estona.

No sóc artista ni estic en acte de servei –no hi vaig com a periodista, vaja– i així i tot estic encuriosida. I si les ganes de conversar amb Sergi Mas i la curiositat pel que diran principalment els artistes no fossin motius de prou pes per quedar-m'hi, encara n'hi ha un altre: quan el síndic general i la subsíndica, en les entrevistes respectives, em van dir que tenien la intenció d'obrir la nova seu del Consell General a esdeveniments de caire cívic i cultural, em va semblar una gran idea. Per tant, sempre que s'hi organitzi alguna cosa i m'ho pugui combinar, miraré d'anar-hi.

Una confessió abans de continuar: sóc una ferma defensora de la democràcia representativa. Això no vol dir que sigui partidària de restringir la participació de la ciutadania en la política a un vot emès cada quatre anys. Ni molt menys. Però sí que penso que les urnes han de seguir sent la base d'un sistema polític que pretén canalitzar les aspiracions col·lectives. Amb aquesta creença de fons, sempre he sentit un gran respecte per la institució parlamentària, màxima expressió de la voluntat política d'un poble. També se m'ha d'entendre: sóc catalana i filla de la transició.

Per tot això, em sedueix la idea d'un Consell General que es converteix en catalitzador de l'expressió cívica, no només política, de la ciutadania. Un Consell General que, precisament perquè acull manifestacions cíviques i culturals, alhora els dóna suport i les impulsa. En una altra ocasió, vaig utilitzar l'expressió «àgora contemporània». És una imatge que destil·la les possibilitats que ofereix tot el complex parlamentari –Consell General, plaça pública i Casa de la Vall. Unes possibilitats que s'haurien d'institucionalitzar, és a dir, haurien d'integrar-se en el funcionament del Consell General amb independència de les persones que, circumstancialment, en formin part. Dit d'una altra manera, que el que s'ha engegat ara no mori en legislatures futures.

Fins al moment, he assistit a la conferència de Raúl Lizana amb motiu de la commemoració del Dia internacional per l'eradicació de la violència contra les dones, a la celebració dels 40 anys de vot femení a Andorra i a l'exposició amb les obres de Francisco Sánchez i Helena Guàrdia, De Venècia a Casa de la Vall. I dimarts, al col·loqui emmarcat dins d'aquesta mateixa exposició.

No vull entrar en el contingut de cadascun dels actes, sinó en allò que representa el fet que s'hagin dut a terme. Sovint reivindiquem una major implicació de les institucions amb la cultura –entesa de manera àmplia– i el que tenim aquí és la llavor d'alguna cosa que, més enllà del valor puntual de les activitats organitzades fins al moment, pot significar un suport i, fins i tot, un impuls a la creació i la recerca des del Consell General.

Aquest article neix d'una reflexió crítica i una altra d'autocrítica: tot el que s'ha fet fins ara, per interessant que pugui ser, no s'ha comunicat prou bé. O simplement no s'ha comunicat prou. L'exposició De Venècia a Casa de la Vall no està ni tan sols anunciada a la pàgina web del Consell General –fins fa quatre dies hi havia una fotografia de la inauguració amb informació sobre aquell acte, que va ser el 22 de desembre, però enlloc no deia fins a quin dia es pot visitar la mostra. És més, és molt probable que el públic en general no sàpiga que pot visitar l'exposició fins a les nou del vespre, encara que el Consell General estigui «tancat». Fora de l'horari habitual, de fet, s'ha encarregat al personal de seguretat que es cuidi de mantenir les portes obertes, de vigilar que la il·luminació sigui la correcta i de posar en marxa el vídeo amb les entrevistes als artistes que van anar a la Biennal.

Però, com deia, també toca fer autocrítica. Una exposició, un cop inaugurada, deixa de ser notícia i els que ens dediquem a la informació difícilment hi prestarem més atenció. Però aquest és un brot tan tendre que, si no el cuidem justament ara que treu les primeres fulles, correm el risc que se'ns mori abans de fer-se gran.

Aquestes línies no deixen de ser una crida a estar atents als actes que es programin al Consell General –als actes que no són l'activitat parlamentària pròpiament dita, s'entén. I a la vegada volen reivindicar una millor comunicació des de la mateixa institució. Perquè, en realitat, el que s'ha de comunicar val la pena. Si la seu parlamentària programa exposicions de manera regular, a poc a poc es convertirà en un referent. Mentrestant piularem, compartirem fotos al Facebook i, quan tinguem temps, escriurem articles a la premsa.

Per a més informació consulti l'edició en paper.