• Es pot dir que amb ?Andorra el meu país' comença l'andorranització de les escoles

El nostre país ha tingut la sort de poder comptar amb personalitats que, al llarg de la seva història, s'han abocat decididament i lúcidament però des de la discreció, evitant personalismes, a forjar el seu millor futur. Han estat persones amb esperit, amb empemta i convençudes que voler és poder. Persones compromeses i implicades en la societat andorrana, en diferents àmbits, amb la voluntat d'aportar-hi les seves idees i les seves inquietuds per a fer prosperar el país i preservar la identitat nacional d'Andorra, o el que és el mateix una manera de ser pròpia i diferent dels seus veïns.

Entre aquestes hi cal comptar Antoni Aristot i Gomà, nascut al Carrer Estret d'Escaldes el dia 11 d'abril del 1915. D'ell fou la iniciativa i la direcció del llibre Andorra el meu país que l'any 1963 el Consell General posà a disposició, com a manual escolar, de tots els centres andorrans, i en el qual hi participaren Albert Puigoriol, Justí M. Bruguera i Pere Canturri.

Després del Manual Digest (1748) i el Politar Andorrà (1763) Les Valls d'Andorra (1946) de Bonaventura Riberaygua i Andorra el meu país constituïren els referents teòrics de preservació, autoestima i estimulació de l'andorranitat.

Es pot dir que amb Andorra el meu país comença l'andorranització de les escoles que es desenvoluparà amb els programes d'andorranització de l'Assessoria Pedagògica del Consell General, als anys setanta (1974), amb els primers assessors Lídia Armengol i Antoni Morell i que donaran pas a la creació de l'Escola andorrana als anys vuitanta (1982), la qual obrirà les portes a la creació de la Universitat d'Andorra als anys noranta (1997). La meva generació i d'altres per sobre i per sota hem fet els nostres estudis secundaris amb el manual Andorra el meu país.

Antoni Aristot fou vicesecretari de la primera junta de l'Automòbil Club d'Andorra (1954), president de la primera Creu Roja Andorrana (1980) i ha estat partícep en altres associacions cíviques com l'Esquí Club Envalira, el Sindicat d'Iniciativa, Unicef, el Rotary, els Anisetiers, etc...

Entre 1962 i 1965 va ser conseller general per la parròquia d'Andorra en dos mandats consecutius i tenint de companys en el segon mandat en Bonaventura Armengol i Julià, Narcís Casal i Vall i els síndics Julià Reig i Ribó i Josep Baró i Puigdemasa sent el secretari Marc Vila i Riba.

Als seus trets de persona decidida, diplomàtica i espavilada hi cal afegir la seva sensibilitat per la cultura i el món de les idees i de retruc de la política. Així ho confirmen els seus poemes personals i articles a la premsa recollits i publicats per la seva família i ordenats per Manel Gibert i Vallés, després de la seva mort el 4 d'abril del 2003. Els primers recollits sota el títol Vers a vers amb els temes d'Amor en temps de guerra, entre 1939 i 1942, i Celebració de la vida, entre 1978 i el 2000.

Els segons presentats com a Reflexions sobre Fhasa al 1975, sobre la reforma del 1976 al 1985, sobre impostos al 1983 i sobre la constitució del 1988 al 1992.

L'any 1978 escrivia els versos «d'un poble petit ... però de cos gran, de llegenda i d'encant, que tan sols viure somnia nous destins, sempre endavant. Però ... desperta joliu país, ¡no dormis, ferm, i vigila!».

L'any 1975 escrivia «Andorra va creixent. Sí continuem fent-ho d'una forma anàrquica, com fins ara, anem abocats a un col·lapse total, a un pou sense sortida. Només tenim dues solucions; o frenar tota expansió quedant estancats i en recessió, o bé regulem el creixement, ordenant-lo i planificant-lo».

Si amb 23 anys, el 1938, feia veremes a la cooperativa de Maurí (a 30 quilòmetres de Perpinyà), i per casualitat amb Josep Pol i Pont de 17 anys, el meu pare, com tants altres andorrans durant la Guerra Civil espanyola, als 24 anys i des de Lleida (1939) es va enamorar de la que seria la seva xicota i companya, per a tota la vida, Manela Mora i Font, i amb la qual s'influencià i implicà per a la substantivació de la nova Andorra.

El seu coneixement personal, l'any 1989 per qüestions professionals, em va refermar en les seves qualitats d'astúcia i capacitat conciliadora, virtuts andorranes tradicionals, que com la participació i implicació ciutadanes, ja sigui en l'àmbit polític o cívic, exercides a més discretament, continuen sent igualment necessàries i indispensables per a la supervivència de la societat andorrana al segle XXI.

Per a més informació consulti l'edició en paper.