• Aquestes línies poden contenir restes d'imaginació, relats de situacions quotidianes reals o inventades

Avís: les línies següents estan lliures d'Omega 3 i parabens. Poden contenir restes d'imaginació, relats de situacions quotidianes reals o de ficció. Desaconsellades per als lectors interessats en polèmica política andorrana. En cas de dubte no cal que consulteu el farmacèutic.

L'origen d'aquests escrits es troba en un hàbitat construït amb material provinent d'unes rebaixes de la setmana blanca d'uns grans magatzems. La base és de percal –rentable a 60 graus– i permet a l'escriptor repassar moments viscuts.

La Siena s'entretenia saltant pel pati amb les seves amiguetes. Acabaven de sortir de l'aula i seguia l'impuls que té la canalla en trobar-se en un espai obert: córrer i saltar. Ni tan sols deixava de parlar . Xerrava pels descosits mentre feia saltirons. La Chloe cridava la Siena, tenia el cotxe en doble fila i a la porta del Lycée francès de Conde de Orgaz, a Madrid. Cotxes de mida incongruent esperant ocupants minúsculs, despentinats i amb restes de Nocilla entre el nas i la boca ocupaven una via estreta on recollidors d'alumnes i no recollidors d'alumnes intercanviaven opinions divergents sobre el dret d'ocupació de la via pública. Mentre la Chloe esperava que la seva filla acabés d'arribar a la reixa de la sortida, no podia deixar de pensar en Lerma. S'estava a casa ocupant-se del petit Xavier. El bebè estava complint amb la seva part del contracte menjant, dormint i guanyant pes, que és el que s'espera d'un nadó, vaja. Li havia ensenyat com funcionava el reproductor de la llista de títols musicals de l'Iphone per si volia escoltar música. La llista de temes musicals era llarguíssima: Blunt, Luis Miguel, Bubblé... Però la sorpresa va ser majúscula quan Lerma va dir Guns N' Roses amb la seva veu de pardalet i un migsomriure. Lerma passa amb dificultat al somriure sencer. Quan Chloe tancava la porta per anar a recollir la Siena a l'escola, sonava fluix,en contradicció amb la natura d'aquesta música, Dani California de Red Hot Chili Peppers. En posar la clau al contacte pensava en les aventures que Lerma custodiava darrera els seus migsomriures.

Lerma, a més d'un gust pronunciat pel heavy metal i una aversió visceral pels taxis madrilenys, té quatre fills que han crescut lluny d'ella. El seu marit és una veu a l'altre costat del telèfon i ella mateixa ha esdevingut la garantia de supervivència per ells. Potser algun dia Lerma confiarà i explicarà a Chloe, la sinyora, com les famílies que reben mensualment ingressos de les mares o els pares que treballen en països rics estan relativament protegits de les màfies locals. Potser un dia explicarà el fred, la por, la pudor d'humanitat i el cansament que va aguantar pensant en ells, mentre feia cua per obtenir els impresos d'immigració. Es va afegir a la cua a les dotze de la nit i va arribar a la finestreta a les nou del matí, amb l'angoixa a la gola per si li faltava algun document. Triomfant i amb els papers a la mà va tornar cap a la casa on estava servint en aquell moment. Li havien garantit que es cuidarien de fer-li los papeles, la paraula daurada, la clau per a la seguretat. Va lliurar el seu preuat tresor obtingut després d'una nit al ras al senyor de la casa. Tot un senyor, d'aquells que es fan dir «sí, senyor» i disculpin la repetició de la paraula «senyor». Mesos i anys van transcórrer en espera d'una papers que estaven «en marxa», «ja presentats», dels quals «se'n cuidaven». Anys d'obrir portes a visitants assidus a aquella casa, de netejar tauletes de les ronxes dels gots de whisky, o de fregar les baves dels que s'inclinaven per absorbir pols blanca pel nas. Empresaris de moda, familiars d'exdictadors peninsulars, alts personatges d'altres dictadures de terres més càlides, tots trobaven aquella casa còmoda i ben assortida de productes per a l'oci i l'entreteniment adult.

A força de recollir i fregar, la visita al cubell de les escombraries era constant. I en una d'aquelles visites va trobar un plec de papers groguencs amb el segell del servei d'immigració estampat al damunt. En treure'ls d'entre les peles de plàtan i restes del dinar, va veure que el que tenia entre les mans era la seva sol·licitud de permís de treball. Estava a mig omplir, s'hi havien inscrit algunes dades, però qui les escrivia havia decidit no continuar omplint les caselles corresponents. Per algun motiu havia decidit no continuar. La intenció d'ocupar-se dels tràmits administratius havia existit, doncs. Però què va frenar la mà de l'escrivent? Per què havia decidit aturar la descripció del lloc de treball, de les dades del domicili o de les persones que l'ocupaven? Lerma va netejar amb cura el plec de papers. Amb un full de paper absorbent de cuina va empentar de nou fins el cubell les restes d'aliments que tacaven el document i va absorbir tant com va poder les taques d'oli. El seu migsomriure no va abandonar la seva cara mentre transportava els papers amagats en els plecs del seu uniforme des del cubell d'escombraries fins a un amagatall a la seva habitació. Havien passat anys des d'aquella nit fent cua per arribar a la finestreta d'immigració, i ara sabia que no tenia els papers en regla. Que els senyors de la casa no li havien retingut els documents, com passava a Kuwait, sinó que anys després de recollir-los de la finestreta de l'administració, havien anat a para a les escombraries.

Chloe havia convençut la Siena que pugés al cotxe i havia passat correctament els ancoratges de seguretat de la cadireta de la nena al seient posterior del cotxe. Tenia son, molta son. L'alarma de la casa havia sonat amb força a quarts de tres de la matinada. Els uniformes havien arribat a la porta ràpidament i havien indicat a tots que anessin a l'habitació dels nens, els quals dormien despatarrats. Un gat havia passat massa prop de la porta, ves a saber. Cap intent d'intrusió per part d'un humà.

Lerma va tornar a la seva habitació i es va col·locar els auriculars per escoltar la versió de Knocking on heaven's door de Guns N' Roses. Havien passat anys d'aquell episodi, però en el seu cap, la policia encara picava a la porta de la casa del senyor dels papers a les escombraries. Emmanillada, deportada, la seva família abandonada a la seva sort. La visió de la furgoneta, i la quantitat d'efectius policials a la porta d'entrada, la va fer resar amb totes les seves forces i aclucar els ulls per frenar les llàgrimes. Va anar a buscar el senyor de la casa, com li van ordenar el dos policies que s'estaven a l'entrada i ella va obeir. Va tornar acompanyada del senyor pensant si tindria temps de recollir les seves coses abans de marxar i mentre ho pensava, la policia immobilitzava el senyor i l'emmanillava. Més tard les paraules Operació Nècora, Garzón o Obiang apareixien en les converses de la casa. Però ella només recorda amb claredat que, mentre arrestaven el senyor, i ella es quedava a la casa, la ràdio cantava Don't cry de Guns' N' Roses.

Continuarà...

Per a més informació consulti l'edició en paper.