• L'operació de la CASS amb Spanair va fer aigües com el vaixell Costa Concordia

En un primer moment, els globus oculars se'm van separar quatre o cinc centímetres de la cara quan vaig llegir que la Caixa Andorrana de Seguretat Social (CASS) havia invertit uns 100.000 euros en Spanair mitjançant Catalana d'Iniciatives. Després ja van començar a organitzar la seva mudança a un país llunyà amb la notícia de l'augment de les tarifes de la llum i del clípol. Devia tenir l'aspecte d'algú arrancat d'una fila d'identificació de sospitosos a Sebastopol (Ucraïna), d'un cap de personal amb gastritis o d'un esquimal que reté líquids. Malgrat que els meus coneixements d'economia tot just m'arriben per administrar-me la nòmina tísica, sé, gràcies als mitjans de comunicació, que les grans innovacions empresarials, i les més rendibles, dels darrers anys vénen de sectors tradicionals com la roba (Zara i altres franquícies Inditex), el cafè (Nespresso), el vi, els mobles (Ikea) i el circ (Cirque du Soleil).

Sé que hi ha un gust ancestral de l'ésser humà per les atraccions de fira com la dona barbuda, l'home elefant, els zíngars nostàlgics, els óssos domesticats, però també per les inversions arriscades que es decideixen des de despatxos gegantins amb decoració moderna. És a dir quatre mobles als racons i la resta, un descampat, habitats per personatges capaços de donar un premi de relats curts als responsables de les campanyes d'spam o d'estafa nigeriana per distribuir històries breus per correu electrònic. Són, segurament, de la mateixa espècie que aquells, atrets, en el seu moment, pels cants de sirena de Valora o pels de Madoff. Tot perquè no es van atrevir a dir que no entenien res del que els estaven explicant. Només sabien que havien d'invertir en el negoci si no volien quedar com a passarells. Més o menys com el ciutadà que es vol comprar un pis i no necessita saber què és una hipoteca. Només l'interessa saber el procediment perquè li donin i, d'aquesta manera acaben les coses, amb el pis embargat. O com el capellà de la població catalana de Sant Hipòlit de Voltregà que decideix invertir diners de la parròquia en pagarés de Nueva Rumasa, quan la seva ment estava dissenyada per un altre ecosistema. Al costat d'aquesta gent, l'Hemingway caça búfals, boxador i borratxo sembla Carmen Posadas, mentre que a mi em vénen ganes de fer com en Travis, el protagonista de Taxi Driver quan resa perquè arribi una onada que arrossegui l'escòria per sempre. Sortosament tinc les dosis de realitat hilarant suficients que, tot psicòtic embogit i addicte a les benzodiazepines, necessita per no passar mitja vida en una sala del despatx central de Policia a l'Obac i l'altra mitja en una cel·la de la Comella.

Així no tindria temps de llegir Genet, Verlaine i altres idealitzadors de la figura del xoriço amoral i del dolç assassí i altres novel·listes capaços de convertir en heroïnes, nimfòmanes provincianes de l'estil de Madame Bovary o de descriure personatges que no tenien cap mena de respecte per orfes tuberculosos, minusvàlids indefensos i velletes reumàtiques. Entre les notícies dels diaris i segons quins llibres, ja no sé si llegeixo o si m'escalfo el cap i em quedo com un sinistre loser que intenta vendre pamflets anarcos a la porta d'una facultat per arrodonir la nòmina tísica mentre, amb un rictus d'hiena, penso en el que publica aquesta setmana el Butlletí Oficial del Principat d'Andorra (BOPA) que el salari mensual d'Andorra és de 2.003 euros. Sense oblidar les previsions del pas de 5.000 vehicles diaris pel túnel dels Dos Valires que sembla d'un rigor comparable a un estudi sobre la cultura del bunyol, a una tesi doctoral sobre el perquè s'utilitzen somiers rovellats com a porta dels horts o a les causes de l'enfonsament del Costa Concordia.

Aquest naufragi té moltes, massa semblances amb algunes inversions desastroses. Crèiem, des de la nostra ingenuïtat, inconsciència i el nostre desconeixement, que era impossible que un creuer de luxe de l'estil dels de Vacaciones en el mar s'enfonsés perquè això sembla destinat a les pateres; que en el cas de fer-ho, no hi hauria víctimes perquè havíem après la lliçó del Titànic i hi ha uns moderns, ràpids i complets sistemes de salvament. I que en el cas de produir-se una víctima, aquesta seria el capità. Doncs el vaixell va fer aigües a la costa italiana, hi va haver morts i el capità va caure en una de les barques de salvament i va deixar els passatgers i la tripulació abandonats. També, pobres innocents, vam creure que era impossible que la CASS tingués problemes i que, en cas de tenir-los, era impossible que hi haguessin víctimes perquè, suposadament, havíem après la lliçó del Titanicubach. Però ara la CASS pateix un naufragi inversor. Té problemes i les víctimes no són els directius, que, arribat el moment, seran els primers en abandonar el vaixell, sinó els cotitzants que veuran volar les pensions i no precisament amb un avió d'Spanair. Hi ha, però, una gran diferència entre el Costa Concordia i la CASS: el capità és a la presó i els directius al seu despatx.

Per a més informació consulti l'edició en paper.