Ha començat aquets cap de setmana el torneig de rugbi amb més solera: el que abans s'anomenava Cinc Nacions i que ara juguen sis països. Tot i ser un esport molt dur m'agrada el rugbi perquè els jugadors es comporten amb noblesa. És veritat que de vegades hi ha una feina soterrània i la fúria del joc es converteix en enfrontament amb l'adversari a qui es vol agredir, però acostuma a ser més per les males arts que per la contundència del joc. En línies generals els partits d'aquest torneig acostumen a ser intensos, amb jugades de molt treball físic, però també de molta coordinació i astúcia. Una melé recordaria a la força bruta d'uns bous empenyen el carro; un atac de la davantera seria com el vol en formació de les aus quan recorren el cel en bandada cap un rumb determinat; l'escapada veloç d'un jugador buscant la línia d'assaig, seria la cursa per la supervivència d'una gasela i el vol del baló impulsat pel peu del jugador cap als dos pals, recordaria la tornada d'un au rapaç al seu niu. M'agrada el rugbi perquè és un joc d'equip en el que tot el que es pugui aconseguir passa forçosament per l'esforç que tots els jugadors conjuntament porten a terme. És l'exemple perfecte de com el recolzament, la feina conjunta permet arribar a l'èxit. D'aquest rugbi m'agraden moltes coses però hi ha una que em produeix un gust especial: la manca de protestes a l'àrbitre. És d'agrair veure com jugadors, que semblen armaris per la potència del seu cos, accepten les decisions de l'àrbitre, que acostuma a ser més feble de cos, sense posar males cares, fer gestos despectius, apel·lar a l'ira del públic o insultar el jutge que ha decidit sobre la infracció corresponent. Potser és perquè es manté el lema que el rugbi és un joc de bèsties jugat per cavallers. Davant d'esports, especialment el futbol, en els que els jugadors, en gran part de les jugades, protesten les decisions arbitrals, de tal manera que desenvolupen més la seva rebel·lia que el seu joc, el rugbi presenta l'acatament de les normes reguladores del joc. Es podria dir que els jugadors de rugbi tenen molta més maduresa que no pas els futbolistes, que, com nens petits, habitualment dediquen més energies en protestes totalment inútils i trencadores del ritme del partit, que no pas en el joc que han de desenvolupar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.