• 'Leonardo da Vinci, pintor a la cort de Mila' ha provocat cues que començaven a les sis del matí

Des del 9 de novembre, data en què es va inaugurar l'exposició Leonardo da Vinci. Pintor a la cort de Milà, fins avui, dia de la seva clausura, davant de l'ala Sainsbury de la National Gallery de Londres s'ha format una cua humana. La cua començava a les 6 del matí, negre nit amb pluja i fred. Des de la mateixa, es gaudia de l'espectacle visual i auditiu protagonitzat pels escombraires netejant una Trafalgar Square desèrtica. La plaça, xopa d'aigua lluminosa, esdevenia màgica. Poc a poc, la claror incipient i l'arribada puntual, a les 8 del matí, d'un venedor ambulant carregat de muffins, beagles i xocolata calenta, marcaven el retorn a la realitat.

A les deu s'obrien les portes a l'exposició de Leonardo (1452-1519) per a aquesta gentada : 500 persones. Un grup que hauria fet les delícies del pintor. L'artista, que perseguia als vianants per copsar en un esbós el seu gest, la seva actitud, una fisonomia… A la cua de National Gallery hauria trobat, diàriament, models procedents de tot el món. En conjunt, el seu comportament constituïa un mostrari sobre les diferents formes de perseverança que adopta l'ànima humana per a la consecució d'un objectiu: veure leonardos. Des dels que s'aixoplugaven sota una tenda de campanya, fins la japonesa amb botes fines i de taló fent flexions cada deu minuts, es veia de tot: joves amb passamuntanyes equipats com els esquiadors andorrans en dies de tempesta, gent asseguda sobre una cadireta de platja i paraigües, voluminosos americans alegres i amb pocs abrics, senyors elegantíssims, xerrameques amb ganes de fer amistats, figures immòbils… ¿Què esperaven tots ells de les pintures de Leonardo? Probablement, apropar-se al misteri que destil·la l'obra del artista. Un enigma comercialment difós per l'operació de màrqueting que ha acompanyat aquesta exposició (entrades on line: esgotades).

El misteri leonardesc està relacionat amb la manera cóm l'artista vivia l'acte creatiu. Leonardo deia que l'art de la pintura era diví perquè l'esperit del pintor experimentava una transformació que l'equiparava a l'Esperit de Déu. Aquest sentiment (compartit per Picasso) és fruit de profundes reflexions del «pintor-filòsof» i rau a l'essència de les seves creacions, conferint a les mateixes un magnetisme que es troba absent en les còpies dels seus deixebles o en l'obra dels seus seguidors. El pinzell obeeix ordres racionals i racionals del pintor. Només les racionals són repetibles. Les altres, les vinculades a l'ànima, són inimitables. Leonardo, que volia evocar mitjançant el dibuix dels moviments físics del ser humà els diferents moti dell'anima de l'individu, ens atrau per que en el procés de representació plàstica d'aquests moviments de l'ànima aliena hi diposita, també, els de la seva. És d'aquest dipòsit d'esperit diví, expressat amb una tècnica magistral, de on sorgeix el poder de seducció de la seva obra.

La formació de Leonardo es va modelar al taller de Verrocchio, en una Florència amarada de la filosofia neoplatònica que impregnaria la seva pintura. Els Medici, promotors de l'esmentada doctrina, volien retornar a l'home l'antiga claritas perduda en la foscor medieval. Per aconseguir-ho van posar-hi tots els medis: fundació de l'Acadèmia neoplatònica, taller d'escultures per a la formació dels artistes, patrocini de la poesia, pintura, etc. I, per a la difusió d'aquest ideari renaixentista florentí, varen fomentar el desplaçament dels seus artistes fora de la República. Així, Leonardo es traslladaria a la cort de Milà el 1482.

Les obres milaneses de l'artista (1482-1500 i 1506-1513) són les que ha recollit l'exposició de Londres. Distribuïdes en diferents sales temàtiques, les escasses pintures de Leonardo s'exposen acompanyades pels dibuixos preparatoris i l'obra de col·laboradors, deixebles o seguidors. Les pintures del geni florentí són poc nombroses degut a la manera lenta de treballar de l'artista i a la dispersió que comportava la diversitat del seu talent. Leonardo havia ofert la seva àmplia gamma de serveis (des d'enginyer hidràulic a pintor, passant per tots els oficis imaginables) a Ludovic el Moro, regent de Milà. Ludovic, volia convertir Milà en una nova Atenes i el seu Plató seria Leonardo, el «pintor-filòsof». Una identificació documentada per Rafael al prendre a Leonardo com a model per el seu Plató en el cèlebre fresc de l'Escola d'Atenes (1510-12) al Vaticà.

La mostra desvetlla els nous interessos d'aquest món milanès als que l'art i l'intel·lecte de Leonardo donarien forma. El seu treball plàstic aporta una nova manera de fer a la capital llombarda, encara dependent de pràctiques properes al hieratisme i a l'opacitat de la pintura medieval. Els retrats de Ludovic i de Bianca Maria Sforza, realitzats per Ambrogio de Predis, un dels artistes més rellevants de Milà, en són un exemple. Aquestes obres contrasten amb els anteriorment esmentats dibuixos de Leonardo: càlids, humans lliures, fins i tot quan es tracta d'estudis de mans, de drapejats o de cranis. En la recerca de la postura adequada, del gest més expressiu, Leonardo es mostra subtil. Treballa amb diferents medis i s'aboca al paper amb desigual intensitat de traç, amb diferents velocitats, parsimoniós o ràpid, gràfic o atmosfèric. L'artista subjuga per la bellesa dels seus apunts, per aquesta ànsia de coneixement que allibera a l'home de les tenebres. L'anàlisi «científic» de cada detall està vinculat al seu desig d'aprofundir tant sigui en l'àmbit vegetal com en l'esfera humana. Ens ho mostra, per exemple, el dibuix titulat Els ventricles cerebrals i les capes del cuir cabellut (1490-94) en el que l'artista cerca la relació entre el funcionament de l'ull i el sentit comú en l'home. Les anotacions marginals, on desenvolupa els seus pensaments en escriptura especular (a l'inrevés, de dreta a esquerra), confereixen als dibuixos un aura especial que els apropa als textos hermètics. La recerca empírica es transforma en fórmula màgica. I és que a Leonardo, ciència i món sobrenatural conviuen pacíficament.

El retrat de Cecilia Gallerani (a la il·lustració), conegut com La dama de l'ermini (1489-90), brilla sobre els altres retrats milanesos de Leonardo. Cecilia era la bella, cultivada, intel·ligent i jove (15-16 anys) amant de Ludovic. Aquesta burgesa milanesa enlluernà al senyor del territori més ric d'Itàlia, va esdevenir la seva maîtresse en titre i l'adoració que li professava Ludovic era la causa dels aplaçaments del seu casament amb la filla del duc de Ferrara, Beatrice d'Este. Al costat del quadre de l'amant, els esbossos preparatoris ens brinden l'oportunitat de comprendre la meticulositat amb la que l'artista preparava un retrat. Leonardo idealitza la bellesa de Cecilia i mitjançant els gestos, les mans, la mirada o el somriure evoca els anhels del seu esperit. És el primer retrat modern de la història de l'art. Leonardo abandona l'estaticisme de la pintura precedent conferint moviment a la model: la situa en diagonal envers el pla del quadre i rota el seu coll en un altre direcció, aconseguint un dinamisme desconegut en aquest gènere. La pinta de mig cos, elegant i discreta. Entre les mans sosté l'ermini que és símbol de puresa, a més de ser un dels emblemes de Ludovic i de fer al·lusió al cognom de Cecilia, doncs galée (arrel de Gallerani) en grec significa ermini. La mà que acaricia l'animal està treballada en un extraordinari escorç i els seus llargs dits indolents juguen amb aquest ermini tan polifacètic. Cecilia, girant el cap, sembla escoltar a algú. La seva mirada ambigua, alhora tímida i segura, estableix una complicitat amb l'interlocutor que es confirma en el seu lleu somriure. És un quadre que commemora i inspira amor. Un retrat amb missatge clar: transformar a l'amant de Ludovic en símbol de puresa i castedat, en dama ideal, en musa.

Les pintures religioses de Leonardo són extremadament complexes i entre les que s'exhibeixen destaquen les dues versions de la Verge de les roques. La primera (1483-1485) pertany al Museu del Louvre i la segona (1491-1499 i 1506-1508) a la National Gallery de Londres. És un privilegi únic a la història poder-les contemplar juntes a la mateixa sala. L'obra anava destinada a la confraria de la Immaculada Concepció (església de San Francesco el Grande, Milà). Desavinences en els pagaments comportaren la venda de la peça a un tercer i la realització d'una segona versió. En general la primera pintura és més harmoniosa. Leonardo representa a la Verge, un àngel, Crist i Sant Joan Baptista en una gruta. Per les seves característiques, la gruta s'associa al gènere femení, concretament a l'úter. Antigament, a les grutes, se celebraven cultes de fertilitat protagonitzats per imatges de divinitats paganes i dels seus fills, una tradició de la que la Verge i el Nen en són els hereus. Coherents amb el llegat pagà, els filòsofs neoplatònics establien paral·lelismes entre Venus i la Verge. Ells celebraven la bellesa de les dues perquè la bellesa conduïa a l'amor i l'amor a Déu. Respecte al paisatge, cal recordar que les muntanyes tenen un valor sagrat i que l'aigua és símbol de puresa. Les flors evoquen les virtuts de la Verge. Cada element del quadre, cada gest té un motiu de ser. Leonardo els uneix mitjançant símbols subtils que ens apropen al misteri de la Immaculada Concepció, nom que rep la confraria comitent. El panorama del fons està tractat seguint les pautes de la perspectiva aèria. Un concepte representatiu, inventat per Leonardo, consistent en difuminar els elements conforme s'allunyen del primer pla, diluïts entre capes d'aire. L'harmonia tonal l'aconsegueix mitjançant la tècnica del sfumato. És un altre troballa de l'artista que permet unificar els contorns mitjançant capes d'oli i vernís.

Leonardo desenvolupa la seva filosofia a través de la pintura. L'artista crearà elements i figures més perfectes que la natura, seguint l'ideal platònic. A partir de la Verge de les roques incorpora un nou ingredient als seus treballs: la gràcia divina. Una idea que també apareix en els seus textos on defèn que la pintura no sols representa el món físic sinó també el sobrenatural. L'espectador sortirà de la National Gallery havent rebut la dosi de metafísica pictòrica que (conscient o inconscientment) anhelava, de matinada, a la cua.

Per a més informació consulti l'edició en paper.